MES DE JULIO

MES DE JULIO

ME ACOMPAÑAN

miércoles, 31 de diciembre de 2008

L ´ ULTIM DIA DEL ANY 2008. DESITJO UN MON MES TENDRE (UN MUNDO MAS TIERNO) I MENYS AGRESIU( MENOS AGRESIVO)


Bon día:

Son les 10 h. del matí.

I penso quan posi la T.V., a veure quines noticies ens donarán.

Es que cada día la mateixa, historia, qui si la violencia de gènere, el racisme, les guerres.I la mala educaciò.

Un día vareig posarme a contar els "tacos" o paraulotes, que deïan en una serie de T.V.,ni havien tantes que al final amb vaig cansar.

Es que fins hi tot en les series de dibuixos animats.Ni a una, que es diu PADRE DE FAMILIA, que es un verdader exemple de mala educaciò.Jo ja no la miro.Però alguna vegada fent zapping, m´he trovat amb ella, i crec que els nens no la tindrien que veure.

Quan els meus fills eran petits, m´enrecordo de la serie LA CASA DE LA PRADERA, HEIDI o de LAS AVENTURAS DE MARCO.I una serie espanyola, molt simpática VERANO AZUL.

A mi sempre m´agradat molt el Cine.Però ara dic que per pasarmo malament, més m´estimo no anar-hi

Les ultimas películas que m´en agradat més han sigut MAMMA MIA, BELLA, EN BUSCA DE LA FELICIDAD, LA VIDA ES BELLA. Sóc molt sentimental.No amb fa cap vergonya diro.

Encare que de vegades a causa d´això pateixi més.Ja s´acabat d´amagar els sentiments.

La persona quan es mostra auténtica es més feliç, se l´estima per el que es, no per el que aparenta.

I respeto a les persones que pensen diferent que jo.

I el respeta els uns per els altres per mi té un gran valor.

I acavo el meu escrit de l´ultim dia de l´Any. DESITJAN UN MON MES TENDRE(MAS TIERNO) I MENYS AGRESIU (MENOS AGRESIVO).
PAU, AMOR, ARMONIA.FELIÇ 2009.
Desitja desde Valencia amb carinyo.Montserrat llagostera Vilaró















martes, 30 de diciembre de 2008

PER MI ES MOLT IMPORTAN LA COMUNICACIO

JO DE PETITA, AMB LA MEVA MARE, ELLA ERA MOLT COMUNICATIVA

AQUESTS OCELLS SI QUE SON COMUNICATIUS.

Bon día: El silenci si que es importan i a mi de vegades, m´agrada disfrutar-lo.


De fet quan els meus fills eran petits de vegades desitjava quedarme sola i silenciosa de tan que m´atabalaven.


Però el parlar, escoltar, la bona comunicaciò entre la familia.Es molt importan.


De vegades proposo a casa.Algún día hauriem de dinar sense Tele, ni Radio i parlar, explicar coses.A mi m´agrada.Es que inclús dinar, conversan, es menge més a poc a poc.


I que m´en dieu d´una bona conversaciò entre pares i fills.


De vegades sapiguerse escoltar sense jutjarse, evitaria molts problemes, a la juventud.Perque es tanquen en ells mateixos i els consells de fora de casa sino són de bones persones o amics amb seny, els posen amb molts embolics i problemes.


I encare que vagin al psicòleg, que ho trovo bè. Si a casa hi a estimaciò, es crea un vincle d´ajudarse els uns els altres.


Moltes vegades en tenim la culpa els pares mateixos, de l´incomunicaciò amb els fills, perque de petits, ja els aparquem, devant de la T.V. o d´un videojoc, perque ens deixin tranquils.


Jo reconeixo que sóc molt xarraire, i més d´una vegada amb fan callar.


El que no m´agrada es que parlin tots a la vegada, com passa en alguns debats de la televisió i aleshores s´arma un guirigall, i un no s´entera de res.


Ara si que devagades trovo a faltar a la tieta Maria, perque encare que era sorda, però portava aparell, totes dues conversavem molta estona i m´explicava moltes coses.


I ara recordo que quan era petita, i anava amb la mama, ella es parava amb la gent que conexie i començavan a parlar i explicarse coses.Preguntaven per la seva salud, era com una especie de terapia sense sapiguero.Mireu si la meva mare, s´entretenia parlan, que jo l´estirava perque m´aborria.I el mateix pasava quen anavem al comprar a la Plaça.Conversavam amb les carniceras, les pexeteras i les veinas.


I ara sempre anem corren i amb estrés.


Acavo opinant que el silenci es molt bò, la comunicaciò tambè.El millor una mica de cada cosa.
PAU I BÈ.Amb carinyo desde Valencia, Montserrat Llagostera Vilaró

lunes, 29 de diciembre de 2008

4 FOTOS DEL CASAMENT DEL NOSTRE FILL JORDI I LA SONIA

AL CONVIT, A MA ESQUERRA DELS NUVIS,ELS PARES DE LA SONIA, A MA DRETA EL GABRIEL I JO. 19-4-2002


QUINA PARELLA DE NUVIS, MES BONICA!!! - 19-4-2002

JO ACOMPANYANT EL MEU FILL JORDI AL ALTAR. 19-4-2002


AMB ELS MEUS TRES FILLS I MARIT- 19-4- 2002

Bon día:Records i més records.

Per portar la contraria sóc, jo.

En aquest cas es molt bonic viatjar cap el día 19 d´ABRIL DE 2002, el día que es varen casar a la PARROQUIA DEL SANTO CRISTO DE LA LUZ, la Sonia i el meu fill Jordi, que son els pares de la nostra neta Lucia, de 3 anys.

Els va unir en matrimoni el Párroco que hi havia aleshores D.Vicente Balaguer.

Va ser un día que no oblidaré mai.

Desde la Ceremonia, fins el convit.Rodejats de persones estimadas, comla tieta Maria, el meu germà, cunyada, germa d´el Gabriel i senyora.I altres familiars.

El convit va ser al Restaurant "EL LAUREL" ARABESCO DE VALENCIA. I com amb vaig divertir i riure.No vaig para de ballar.

Bufff com passa el temps.!!!. Ja en passat més de 6 anys.L´abril del 2009 ja en fará 7.

Encare que només poso 4 fotografies en tinc més.Ja amb diuen que en poso massas.
Acavo per avui dient, que en aquest escrit he fet un viatje al passat meravellós.
I com sempre desitjo desde Valencia. PAU I BÈ PER TOT EL MÒN.
Amb carinyo, Montserrat llagostera Vilaró.




domingo, 28 de diciembre de 2008

AHIR EL MEU FILL GRAND, PERE-GABRIEL, AMB VA DONAR UNA FOTO RECENTA SEVA.

UNA FOTOGRAFIA ACTUAL DEL MEU FILL PERE-GABRIEL


Bones tardes:Ahir el meu fill grand, el Pere-Gabriel, va vindre a sopar, amb la seva companya i amb va donar, la foto que adjunto en aquesta entrada.

El Pere, es el meu primer fill.

En tinc tres, i cadasq´un d´un estil diferent.

Li agraden molt les motos i el Heavy Metal.Es Professor d´Arts Marcials i de Tai-Chi.

I sempre dic que els meus fills no tenen el perque pensar com jo.I respeto la seva manera de vestir, encare que no sigui el meu estil.

A mi dels Grups Heavy Metal, només m´agraden algunes d´Avalanch.I el Grup Medina Azahara, però aquests son Rock Andaluz.

Jo fa uns anys quan va començar a vestir a L´Estil Heavy, amb les cartuxeres, m´enfadava molt, fins que al final vareig aceptaro.Es una bona persona i això es el que més importa.

Veieu com ara parlo del present.Que acabeu de passar un bon día.Desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró

RECORDS MOLT ANTICS DE L´AGRUPACIO CULTURAL FOLKLORICA DE BARCELONA.


EL DEVANT JO, QUE TINDRIE UNS QUATRE ANYS, SOSTENINT EL PLAT, ENTREMIG DE DOS NOIES.






A MA DRETA EL CERAMISTA SR. GUIBERNAU, ENTREGANT EL PLAT PINTAT PER ELL,EN EL SR. JOSEP GIBERT, ALESHORES PRESIDENT DE L´AGRUPACIO CULTURAL FOLKLORICA DE BARCELONA. A DEVANT DE TOT.JO, QUE TENIA UNS 4 ANYS, AL MEU COSTAT EN JAUME GIBERT, DARRERA MEU EL MEU GERMA,DARRERA DEL MEU GERMA ELS MEUS PARES.


Bon dia: Avui dedico les meves memòrias a L´AGRUPACIO CULTURAL FOLKLORICA DE BARCELONA.


Quand vareig neixar el meu pare, ja feia anys que n´era soci actiu.


I jo hi havia anat moltes vegadas.


Avui remenant la caixa de les fotografies antigas.M´en sortit aquestas dues.


El dia que el Ceramista Sr. GUIBERNAU, va fer l´ofrena del Plat executat per ell, a l´AGRUPACIO CULTURAL FOLKLORICA DE BARCELONA. No sé la data exacta.Però per l´edat que jo tinc a la fotografia, crec que va ser l´any 1953.


A casa amb diuen perque poso fotografies tan caduques en el meu blog.


Però a mi son les que més m´agraden. Es com fer un viatge al passat i reviure moments agradables, que no per això deixo de viure el present.


En aquells temps dels anys 1950, a l´AGRUPACIO, ja es trevallaba molt per difundir la Cultura Catalana.


L´AGRUPACIO, era l´encarregada de llogar els musics de la Plaça de Sant Jaume.


Jo m´enrecordo de més grandeta, quan tenia 12 o 13 anys.Anar amb un saquet i floretes de paper,enganxades amb una agulla de cap, demanant, junt amb un altre nen.-LA VOLUNTAT PER LES SARDANES. I devegades, en feian broma dient-Nena que m´hes punxat el cor.


De més gran ja no hi anave tan.Però el meu pare hi va anar tota la vida.Desde qu´estava al
C/.S. Honorat, fins a la Plaça del Pi.


La meva padrineta MARGARIDA TURRO i el seu marit el Sr. JOSEP GIBERT, el meu padri EDUARD LLANSANA,el senyor FEDERIC MANAU i la seva senyora TERESA BARTRINA, i d´altres, eren tambè socis de L´AGRUPACIO i amics entranyables del meu pare.Ara ja no hi són, però jo els recordarè amb carinyo mentres visqui.


Comque fa 33 anys que visc a Valencia. No se quin ambient deu haver-hi ara.


Aquest escrit tambè li dedico en el meu pare,Joan Llagostera Vilaró, que tan es va estimar,L´AGRUPACIO CULTURAL FOLKLORICA DE BARCELONA.
Acabo per avui.Desitjan PAU I BE.Desde Valencia amb carinyo.Montserrat llagostera Vilaró


sábado, 27 de diciembre de 2008

DE PETITA JA M´AGRADAVA ACARICIAR ELS ARBRES

JO DE PETITA, ACARICIANT EL ARBRE




JO , DEVANT DE LA MEVA MARE AMB UNS AMIGUETS, S´APELLIDAVEN PERAIRE, I UNE NOIA AMIGA.
Bon día:
De vegades quan anem a la montanya, m´encanta acariciar o simplement reposar la palma de les meves mans en el tronc d´algun arbre.
I amb diuen.-Qui et vegi es pensarán que t´est tornat lela.
I jo dic que Pensin el que vulguin jo no faig mal a ningú.
El tocar un arbre, amb sento més en contacte amb la Mare Terra.
Es com quan vaig a banyarme a la platja i amb poso dins del mar deixan que les ones trenquin sobre les meves cames.
I amb el pensament reso donant les gràcies a Dèu per aquest mar tan noble.
Doncs, amb la montanya i els arbres, amb passa al mateix.
En el pati de casa meva, hi havia un vell llimoner molt alt, amb el tronc molt gruixut i quan no amb veien també el tocava.
Quina pena Senyor meu, sento, quan veig per la T.V., a les noticies un bosc que s´està creman.
I es que els arbres purifiquen.Són els nostres pulmons.I ara amb tant de progrès, (que a mi també m´agrada, doncs sóc molt comodona), ens estem carregant el MEDI AMBIENT.
Per mi posar les palmas de les mans sobre el tronc d´un arbre tambè amb relaxa molt.
I acabo per avui demanan que siguem respetuosos amb la NATURALESA,i amb LA NOSTRE MARE TERRA.Ella ens ho agrairà i l´aire serà mes pur.
PAU, AMOR I ARMONIA, vos desitjo desde Valencia.Montserrat Llagostera Vilaró

viernes, 26 de diciembre de 2008

MAMMA MIA¡, UN REGALO DE NADAL


Bones tardes: Estic eufórica, acabo de veure la pel-licula que m´hen regalat per Nadal.
Es diu MAMMA MIA¡.Dins de l´estuig hi ha també el musical, ja m´el miraré un altre dia.
Com he disfrutat! He rigut, he plorat, una mica de tot.
I la MERYL STREPP, que bè que trevalla, es una de les meves actrius preferides i esta meravellosa en el seu paper.
I les cançons del GRUP ABBA, un dels meus preferits, en la meva juventud. Es que ha sigut sentirlas i amb queian les llágrimas.
El regal d´aquesta pel-licula per mi ha sigut material i a la vegada espiritual.
Pel-liculas aixi son les que a mi m´agraden. Alegres, sense violencia, d´amor sense bruticia.
Es una pel-licula que recomano.
Que acabeu de passar bé el día.
Desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró.

A VOSOTROS LOS JOVENES



Buenos días:Hoy escribo en castellano.


Mi escrito va dedicado a todos los jóvenes, sobretodo a aquellos, que a pesar de tener muchas cosas materiales, os sentis tristes, sin encontrar sentido a nada.


A veces hay jóvenes, que dan tantas vueltas a las cosas, que no perciben lo que tienen al lado.


Van por la calle, como autómatas, sin escuchar el canto de los pájaros, cuando pasean por un jardin.


Sin percibir la dulce brisa del aire en sus mejillas.


Jóvenes que se refugian en las drogas, sin saber que hay cosas maravillosas en nuestra madre Tierra, que no valen dinero.Simplemente es prestarles atención.


Y una cosa tan sencilla, como hablar con un buen amigo, o bien ayudar a los demás, despierta en la persona la sensación, de utilidad y bienestar.


Yo nunca habia oido la palabra trueque.La he aprendido de las personas sudamericanas, inmigrantes.Pues bien yo propongo el trueque ,( que quiere decir intercambio),entre las personas, de cosas sanas.Como puede ser intercambio de buenos libros, discos,conversaciones, amistad incondicional. Y tambien bailar.

A mi,que soy una persona mayor, me encanta bailar. Y me divierto mucho.

La persona lo puede pasar bien sin tomar drogas, ni emborracharse.


Y cuando se tiene sueño.Pues a dormir y ya está.


La naturaleza es sabia.Y el cuerpo necesita descansar.¡Vaya sermón, que estoy dando eh!


Es que me da mucha pena, ver a jóvenes que están estropeando su vida inconscientemente.
Y el ver a algunos abuelos, que acompañan a sus nietos al médico, en vez de ser al revés. Sobretodo cuando la causa han sido las drogas y el alcohol.


Y termino el escrito de hoy diciendo que la juventud es un tesoro.¡ARRIBA LOS CORAZONES!



Desde Valencia, con todo mi cariño. Montserrat llagostera Vilaró

jueves, 25 de diciembre de 2008

COM HEM RIGUT AMB LA LUCIA










Hola: Son les 7, 30 de la tarda.
Avui, en vingut a dinar, els nostres fills,les nores, i la neta.
I que bè que ens ho hem passat.
Les fotografies de dalt a baix son:
EL GABRIEL, AMB EL BASTONET A LA MA, I LA NENA.
LA NENA PEGANT AL TIO, PERQUE "CAGUI" ELS SEUS REGALS.
I JO PEGANLI AL TIO, PER RECULLIR ELS MEUS OBSEQUIS
Tot a sigut la mar de divertit.De moment no tinc més fotografies.Quan tingui les altres amb els meus fills, ja les posaré en una altre entrada.
Que acabeu de passar un bon día de NADAL.
Montserrat Llagostera Vilaró.

miércoles, 24 de diciembre de 2008

AVUI, 25 DE DESEMBRE, PARLO DEL PERDO, DE PERDONAR.


Bon día: Ara son les 8,30 del matí.

Encare tinc una mica de són.Ahir vareig anar a la Missa del Gall.I m´en vareig anar a dormir una mica tard.

I ara estic escribin i meditan sobre el perdò.

Penso que perdonar, es lliberarse.

Quan es guaden resentiments.No hi gaire Pau Interior.

I sobretot el que amb costa més es oblidar.

Diuen que les dones són més rencuniosas.

Jo penso que no te rés que veure.Que això va amb la persona.

Ara sembla que tothom tinguem que anar de superiors.I l´humiltat no está gens de moda.

Jo mateixa reconec que devagades tambè amb reboto, vull dir que amb poso contestona, que amb costa molt callar.I més val respirar fondo.I quan les personas s´en calmat, aleshores parlar les coses.

De petita el ser contestona, amb el meu pare.Amb va costar més d´un cástic.

Però es tan dificil callar a temps.

I es que jo sóc, molt sentida. Ara ja m´estic fen més forta.

Però de vegades mes val contindre i respirar fons.

O pensar, en la frase NADA DE TURBE, NADA TE ESPANTE, de Sta.Teresa, o cualsevol MANTRA.Més val això que sulfurarse.Perque sino es crea una cadena de mals humors.

I aixì va el mòn.

L´Oraciò que jo trovo mès bonica, i que parla del PERDO, es el PARE NOSTRE.

PERDONEU COM NOSALTRES PERDONEM ELS QUE ENS OFENEN.

I es tan dificil Senyor.

I ara m´en vaig a preparà el Dinar de Nadal.Áquets migidia, venen els fills, amb les nores i la neta.

I acabo aquest escrit demana perdò a les persones, que al llarg de la meva vida, concient o inconcienment hagi pogut ofendre.Vos de sitjo PAU I BE

Desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró



BON NADAL - FELIZ NAVIDAD.


VILLANCICO POPULAR

SIGLO XVIII


"VAMOS TODOS

A ADORAR AL NIÑO

QUE HA NACIDO YA,

SU MADRE EN LOS BRAZOS

MECIENDOLE ESTÁ,

Y QUIERE DORMIRLE CON DULCE CANTAR:

UN ÁNGEL RESPONDE

AL MISMO COMPÁS

GLORIA EN LAS ALTURAS

Y EN LA TIERRA, PAZ."


------------------



ELS NUVOLS DE NADAL

-Autor JOAN MARAGALL-


ELS NUVOLS DE NADAL NO SÉ QUÉ TENEN

QUE SÓN MANYANCS. NO POSEN

GENS DE MALICIA AL CEL:

DEL BLAU PURISSIM DOLÇAMENT S´ESTENEN,

A LA LLUM DE LA POSTA SUAUS S´ENCENEN

I DE NIT DEIXEN VEURE ALGUN ESTEL.


ES UNA DE LES COSES MÉS ALEGRES

VEURE ELS NÚVOLS ELS ESTELS BRILLAR,

TENEBRES DE NADAL, NO SOU TENEBRES;

MES HI VEIG EN VOSALTRES

QUE NO EN EL DIA CLAR.


AI , NIT QUE VAS PASSANT SILENCIOSA;

AI, NÚVOLS BLANCS QUE PELS ESTELS PASSEU;

AI, LLUM, QUE NO ETS ENLLOC MISTERIOSA;

AI, PORTAL DE BETLEM, QUE ETS TOT ARREU!


QUAN VOLGUE DONAR MÉS ALEGRIA

PARLEU-ME DELS NADALS ENNUVOLATS,

I EM VEUREU COM INFANT QUE SOMNIA,

QUE RIU A LO QUE VEU

AMB ELS ULLS ACLUCATS.


------------------


UN NADAL PLE D´AMOR, DE PAU, D´ARMONIA, vos desitjo amb tot el meu carinyo desde Valencia, Montserrat Llagostera Vilaró.








martes, 23 de diciembre de 2008

GRACIAS A L ´INTERNET.


Bon día:

Gràcias a l´Internet, i a les persones que hi travallen i aquet humil blog, he conegut a persones d´altres paisos i espanyoles, que m´aportan molta cultura.

I pensar que jo no m´el volia posar!

Amb feia una mica de por.

Però, ara trovo que es de grand utilitat.

Quan vull informaciò, desseguida la conssegueixo.

I el correu es una passada, es pot contactar al acte.

Això si, jo procuro utilitzarlo en coses educatives.

Com totes les coses hi han els seus pros i els seus contres.

Segons l´utilitat que li dongui cadasqú.

A mi un dels apartats que m´es m´agradan són els blogs, perque amb el seu perfil.,coneixes més a la persona, amb que et poses amb contacte. I tambè he pogut contactar amb cosines de les que havie perdut les seves direccions al marxar de Barcelona.I m´he retrovart amb amigues de l´adolecensia e infantesa.

Tambè trovo que el Youtube es estupendo.

Gràcies el youtube, vareig coneixe a una senyora argentina, que penja uns videos preciosos i ara seguim una amistad, i ella ha sigut el meu enllaç per coneixe altres persones.I tambè segueixo els videos de cantautors de l´Hospìtalet de Llobregat, ciutat de la meva terra Barcelona.

Acavo per avui, escrivint.Que l´Internet si es fa servir per bè es estupendoPAU, AMOR, ARMONIA, per tot el mòn.

DesdeValencia, amb carinyo.Montserrat Llaghostera Vilaró




lunes, 22 de diciembre de 2008

DESDE CARITAS CON AMOR-HOY ESCRIBO EN CASTELLANO




Buenas tardes:
Hoy hablaré de Cáritas de la que soy una humilde voluntaria, junto con mis compañeras, en la Parróquia del Santo Cristo de La Luz de Valencia.


Ya hará unos siete años que me incorporé.¡Madre mía cómo pasa el tiempo¡.


Y hoy digo con alegria, que el ayudar a los demás me ha ayudado mucho espiritualmente.


He aprendido que ayudar, no es sólo dar una bolsa de comida.Si no es ayudar a la persona en atención primaria y encauzarla, para que suba el autoestima y pueda valerse por ella misma, sin crearle una dependencia.O sea es no solamente dar el pescado, hay que enseñar a pescar.


He aprendido a escuchar, sin juzgar, a ser más humilde y me he fortalecido en la Fe, que sin ella, no sé si seria capaz de afrontar muchas cosas.


Para mi es una gran suerte, poder tratar con gente de todas razas y culturas e incluso distintas religiones, ya que cuando piden ayuda no se les pregunta por sus creencias.


A veces me voy a casa con tristeza al ver tantas y tantas, cosas y le pido a Dios por estas personas, y por nosotras para que nos de fuerzas.


Desde Cáritas, veo la NAVIDAD, más espiritual. O sea, que presto más la atención en EL PORTAL DE BELEN, donde EL HIJO DE DIOS, decidió nacer, entre la gente más humilde, incluso escogió de dos animales, para que le dieran calor, el buey la mula.


Hoy mi entrada va especialmente dirigida a la gente más humilde, de todas las razas, sean cuales sean sus creencias.


Desde Valencia, os deseo con todo mi cariño unas FIESTAS,LLENAS DE PAZ, AMOR Y ARMONIA.


Montserrat Llagostera Vilaró.

domingo, 21 de diciembre de 2008

A MARIA ESTELLER QUEROL, QUE AVUI HAURIA FET, 92 ANYS

























LA TIETA MARIA, QUE ACI TENIA,CASI 89 ANYS, EL DIA DEL BATEIG DE LA NOSTRA NETA LUCIA, EL MES D´OCTUBRE DEL L´ANY 2005.

























LA TIETA MARIA, AMB EL QUE AVUI ES EL MEU MARIT, EL SEU NEVOT GABRIEL,L´ANY 1954, EN EL PARC DE LA CIUDADELA DE BARCELONA.

Bon día:Avui la tieta Maria, hauria cumplert 92 anys.

Ja vareig explicar en altres entradas,que va fer de mare del meu marit Gabriel, que es va quedar orfe de mare, quand tenia 3 anys.

Quan ens varem trasladar a Valencia, venia a passar temporadas amb nosaltres, perque no volia deixar la seva Barcelona, però els ultims 6 anys els va passar amb nosaltres, perque ja no podia viure sola. Tenia la seva habitació molt arregladeta, semblava una saleta, amb el seu silló de mimbre on es sentava a llegir i a mirar la seva tele. Ella era sorda i la mirava a la seva habitaciò, per sentirla millor.I això si, casi sempre era la T.V. 3.

Jo mi vaig passar moltes estones, amb ella, escoltanla.Amb parlava de com s´enyorava de Barcelona i s´hem posava a cantar:

DOLÇA CATALUNYA,

PATRIA DEL MEU COR,

QUAN DE TU S´ALLUNYA,

D´ANYORANÇA ES MORT.

I s´enfadava amb nosaltres, perque veian varies teles.I ella s´en anave cap a veure la T.V.3,menos val que aci a Valencia, es podia i pot veure, perque sino hauria patit molt.I també amb parlava de MONTSERRAT i quan i havie l´Abat ESCARRE.Jo tinc fotografies fetes per ella, de L´ESCOLANIA DE MONTSERRAT dels anys 1960 i del enterro de l´Abat ESCARRE.

El dia 17 d´Octubre del any 2007, va tancar els ulls.Va morir els meus braços.

La vàren incinerar i portarem les seves cendres a Barcelona, on les enterrarem, al Camentiri de Montjuich, junt amb el seu estimat Pere, una bandera Catalana, com ella volia i ja m´en havia parlat que ho volia aixi.

Tieta Maria, avui t´he dedicat aquesta entrada.Desde el Cel prega per nosaltres.Aquest any será el segòn Nadal sense tu.

Desde Valencia, desitjo PAU, AMOR I ARMONIA. Amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró.

sábado, 20 de diciembre de 2008

UNA POESIA NADALENCA, DEL QUE FOU UN GRAN POETA,JOAN MARAGALL



FOTO DE JOAN MARAGALL DE L´ANY 1904

NADAL

CAIEU, FULLES, CAIEU, FULLES.

QUE JA S´ACOSTA NADAL

I EL COR EL VOL NU I GLACIAL...

EN LES NITS DE DECEMBRE-TAN LLARGUES¡-

ELS PASTORS S´ESTAN SOLS ENTRE EL VENT,

CONTEMPLANT LA FOSCOR DE LA TERRA...

I EN EL CEL HI HA L´ESTRELLA D´ORIENT.

EN LES NITS DE DECEMBRE-TAN LLARGUES¡-

ENTRE EL VENT I INVISIBLES REMORS,

QUE N´HI CABEN DE VOLS D´ÀNGELS

EN ELS SÒMIS DELS PASTORS¡

VAN ELS ÀNGELS A LA TERRA

I PEL CEL LES RESPLANDORS.

PROVA EL FRED DE FER-SE ETERN,

LA TENEBRA TAMBÉ HO PROVA,

PRO AL COR DE LA NIT D´HIVERN

SE BADA LA BONA NOVA,

I AL PUNT DE LA MITJANIT

TOT AUCELL HA REFILAT

I TOTA L´HERBA HA FLORIT,

I JESÚS ÉS NAT.

Bon día:Avui he començat, la meva entrada amb un vers del gran Poeta català JOAN MARAGALL. El meu pare de petita amb va ensenyar a recitar poesias d´ell.

Avui, precisament fa 97 anys que el día 20 de decembre del any 1911, a l ´edat de 51 anys,que va morí aquest gran poèta i escriptor.

I el més casual, es que jo ni ho savia, quand he pensat avui dedicarli la meva entrada del blog.A sigut al fullejar el llibre que tinc titulat JOAN MARAGALL, OBRES COMPLETES, he pensat:-Quina casualitat ¡¡¡.

Ara finalitzo aquesta pàgina amb les ultimas cuatre lineas del CANT ESTPIRITUAL, escrit per ell.

I QUAN ARRIBI AQUELLA HORA DE TEMENÇA

EN QUE S´ACLUQUIN AQUESTS ULLS HUMANS,

OBRIU-MEN, SENYÒ, UNS ALTRES DE MÉS GRANS

PER CONTEMPLAR LA VOSTRA FAÇ INMENSA.

SIA´M LA MORT UNA MAJOR NAIXENSA¡

I aixi ho crec jo Joan Maragall, que al morir, la teva ànima va neixa al Cel.

I com cada dia les meves últimas lletres són PAU, AMOR, ARMONIA, PER TOT EL MON.

Desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró.

viernes, 19 de diciembre de 2008

ALGUNES FOTOGRAFIES DELS MEUS AVIS PATERNS I DEL MEU PARE




















































DE DALT A BAIX.
1-EL MEU PARE, AMB ELS SEUS PARES.
2-L´ANY 1936,EL MES DE JULIOL,AMB ELS SEUS TIOS RAMON
Y CARME.AQUELL MES ESTALLA LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA.
3-EL DIA QUE EL MEU PARE VA FER 20 ANYS.LÁNY 1932.
4-LA MEVA IAIA VICTORINA.
5- EL MEU PARE TENIA 2 ANYS


Bon día: L´altre dia m´enviaren per correo eléctronic unes cuantas fotografies dels meus avis paterns i del meu pare de petit i de jove.

Estàn molt descolorides, però no en tinc cap més.quand va neixa el meu pare ja eran molt grands. Avans s´els hi havien mort tres criatures.Dos bessones i un nen.La meva avia , ja tenia quasi 50 anys quand va neixa el meu pare.I crec que l´avi era més grand.


Tots dos eran nescuts a la provincia de TARRAGONA, el avi de MORA D´EBRO i l´avia crec que de CAMBRILS.

Quand va neixa el meu pare vivien el CLOT, i tenian un negoci de cistelleria artesanal.Doncs tot ho confeccionaban manualment.
Jo, duc els dos apellidos igual que el meu pare, perque l´avia paterna VICTORINA VILARÓ, era tia carnal del meu avi matern,DANIEL VILARO, o sigui que l´avia Victorina, era germana, del avi de la meva mare MAGI VILARO, quin embolic¡¡¡.Els meus pares quan es van casar tingueren que demanar permís el Sant Pare.
Com podeu veure,per aquestas fotografies avans la gent s´envellia molt més.
El meu avi CELESTINO LLAGOSTERA, tenia varios germans, pero del que mé ne sentit parlar el d´en JOAN LLAGOSTERA, tio i padri del meu pare, i marit de l´estimada tia PEPETA.
El pare m´explicava, que un dia, quan ja tenia 8 anys, a la tarda, va anar al Palau de la Música a veure ballets catalans, i a la nit, els seus pares es van posar a jugar a cartas i fen la partida, el meu avi es va mori d´un atac de cor.
I va viure amb la seva mare fins els 14 anys.L´avia Victorina, va tindre una embolia i al cap de poc es va morir.
I el pare, amb 14 anys, s´en va anar a viure amb els seus tios RAMON VILARO I LA SEVA DONA, CARME.
L´oncle Ramón tenia un taller d´ebanisteria, i amb ell el pare va apendre l´ofici.També va anar a classes de dibuix LLOTJA.El pare va fer els seus estudis primaris a SANT PERE CLAVER, i va continuar contactan amb antics alumnes d´allà.Uns amics per sempre, varen sr el Sr.PERE MATEU i el Sr. GERONI DEL REY, (els que jo vaig coneixer),. i de tant en tan feian una festa en un Teatre dels Antics alumnes.Jo hi havie anat algunes vegades.
Quan es va morir l´oncle Ramón, el pare va continuar vivin amb la Tia Carme.Deprés a l´any 1930, es va casar amb la meva mare, la tia va continuar vivint amb ells.A ella si que la vareig conexer.I la recordo molt, encare que esva morir, quan jo tenia 3 anys. Jo li deia la KAKI DEL SEU BO, perque sempre amb donava dolços.Si punxeu el mes de enero, a ma dreta, i veureu, una entrada, amb aquet titol que parlo d´ella.

I acavo desitjan PAU, I BE.Desde Valencia.Montserrat Llagostera Vilaró.





jueves, 18 de diciembre de 2008

QUINA FELICITAT SENTO QUAN VEIG A UNA PERSONA FELIÇ


Bon dia: De vegades ens preguntem.Qué es la felicitat?

Suposo que per cada persona es una cosa diferent.

Doncs per mi es veure una persona feliç.

Quand m´expliquen bones noves.Es com si jo també en participés.

Moltes vegades penso que una de les causas d´infelicitat de les persones es l´enveja.

L´enveja es la causan de moltes desgracias.

Fa que les persones sigem malpensadas i que on hi han qualitats es trovin defectas.

Si poguessim canviar l´envejar per Caritat.L´autoestima pujaria molt, i el món canviaria per bè.

Mireu si sóc sensible.Que quan he contestat malament, desprès sento sentimen de culpabilitat.I es que ferir els demès es com feirme a mi mateixa.

Sempre quan escric procuro no ofendre.I si alguna vegada hi algù que es molesti, no es la meva intenciò.Es per això que avui com sempre vos deistjo molta FELICITAT, PAU I BE, tingueu les creencias que tingueu.Desde Valencia, amb carinyo Montserrat Llagostera Vilaró.

miércoles, 17 de diciembre de 2008

HOY ESCRIBO EN CASTELLANO, PARA LOS QUE NO ENTIENDEN EL CATALAN





























AÑO 1972, ANDRES OROSTEDES Y DULCE, EL DIA DE SU BODA. MI MARIDO GABRIEL Y YO COGIDOS DE SU BRAZO.




Buenos días: Sé que hay personas sudamericanas que siguen mi blog.



Hoy mi página, va dedicada especialmente a ellas.



Tengo la suerte de conocer a mucha gente de paises latinos, que son inmigrantes.Ya que soy voluntaria de Cáritas de mi Parróquia.Y son una gente encantadora.



Yo de muy pequeña, disfrutaba escuchando canciones sudamericanas y mejicanas.



Y en otro apartado, ya expliqué que al principio de casados, teniámos en Barcelona unos amigos. Ella de Argentina, y el Peruano.Sus nombres Dulce y Andrés Orostedes.No sé sus apellidos.La profesión de él era médico y ella química hacia el año 1976, se marcharon a vivir a Salta.Nosotros hacia poco que viviamos aqui en Valencia.



Tengo una postal antigüa escrita hace muchos años desde allí, yo contesté.Pero luego perdí la dirección.



Dulce, trabajaba con mi marido.Nosotros fuimos a su boda.Luego tuvieron un niño.y no he sabido nada más de ellos.Pero tanto mi marido como yo, los recordamos con mucho cariño.



Andrés Oróstedes tambien había formado parte del Conjunto Los Peruanos, a los que yo conocí el día de la boda de Ducle y Andrés



Yo, que soy una romántica, empedernida.A veces miro las estrellas y pienso, que ellas que alumbran todo el Universo, también estaran alumbrando el trocito de Cielo de las personas que recuerdo y he perdido el contacto.



Y ahora en estas fechas Navideñas, especialmente, en que Celebramos el Nacimiento de Jesús, que vino a traer el mundo el Amor, sin discriminación de razas ni lenguas. Os dedico esta página deseando PAZ, AMOR Y ARMONIA, EN ESTAS FIESTAS Y SIEMPRE.



Desde Valencia, con cariño.Montserrat Llagostera Vilaró



martes, 16 de diciembre de 2008

UNA PORTADA NADALENCA DE LA REVISTA PATUFET DE FA 40 ANYS, I UN LLIBRE ACTUAL DE LA ESCRIPTORA CONCEPCION CALLEJA


























Bon día:M´hen passat els anys volant.


Repassant la revista d´en PATUFET de l´any 1968, m´en dono conte del depressa que passa el temps.


Aixís i tot no hem vui estressà.


I cada dia m ´agafo una mica de temps, per escriure en el blog, o llegir.


Per mi, això es un premi.Una rebeldia contra l´estrés.


Es que si no ho fés així, no tindrie mai temps per les meves aficions.


Les persones com jo, necesitem, fense a nosaltres mateixos, aquest petits regals, que no valen diners, però que motivan i dònen ánims, per continuar la lluita diaria.


La lectura, amb distreu de les preocupacions, i el "coco", està relaxat i preparat per resoldre els problemes.Per mi es millor llegir o escriure, que donar voltes a les coses.


Ara aquets díes, no tinc tan de temps.


Tambè hi ha molta feina a Càritas.I per els voltans de Nadal, son moltes les persones a atendre.


Jo sempre i dormit molt bè.Però hi va haberi una temporada, que amb costava agafar el son, i hem posava a llegir.Desseguida pesavan els ulls i m´adormia.


A casa la més aficionada a la lectura sóc jo.


I ara el que amb passa que la vista s´hem cansa desseguida, això que porto olleres progresives.


I ara, m´ha donat per els llibre antics, d´escriptors catalans, que vareig heredar del meu pare.


Però tambè llegeixo en castellà hi ha una escriptora es historiadora CONCEPCION CALLEJA, que m´agrada molt la seva manera de relatà.He llegit alguns llibres d´ella, un dels cuals es EL ULTIMO BESO DE CAYETANA DE ALBA, que tracta dels amors del pintor Goya y de l´antepasada de l´actual Duquesa.


Penso que en aquest Pais, s´hauria de llegir molt més.


I ara vaig a tornar a les feinas cotidianas i molt despejada desprès d´haver escrit una estona.


Com sempre desitjo PAU I BE, per tot el mòn.Desde Valencia.Montserrat Llagostera Vilaró


domingo, 14 de diciembre de 2008

DOS IAIOS , CONTENS AMB LA SEVA NETA





















LA NOSTRA NETA LUCIA DE TRES ANYS



Bon día:




Ahir ens varem fer aquesta foto amb la nostra neta.




Ella, es la dolçor de la nostra vida.




L´al-legria que ens dona aquesta criatura, es molt gran.




En aquest món no hi ha res més bonic que el sonriure inocent d´un nen o nena.




Desde Valencia, vós desitjo PAU, AMOR, ARMONIA.Montserrat Llagostera Vilaró

DOS FOTOS AMB EL MEU GATET PIPO


EL NOSTRE GATET PIPO I JO,FOTOS FETAS AVUI, 14 DE DESEMBRE DE 2008

Bona nit.


Aquest migdia m´ hen fet dos fotos amb el meu gatet Pipo.


El que passa que els ullets no en quedat bé.


Es la nostra mascota.


Ens l´estimen molt.


Que descanseu.Desde Valencia vos desitjo molt bona nit.Montserrat Llagostera Vilaró




BELLA, UNA PEL-LICULA PLENA DE BONS SENTIMENTS




EDUARDO VERASTEGUI, PROTAGONISTA DE LA PEL-LICULA BELLA


Bon diumenge: Avui parlaré d´una pel-licula, que varen estrenar fa poc i que jo vareig veure fa uns díes.




Es tracta de la pel-licula BELLA, protagonitzada per l´actor EDUARDO VERASTEGUI.


Es una pel-licula, que jo trovo exel-lent. Desde el principi fins al final, es un cant a l´AMISTAD, A LA FAMILIA, I SOBRETOT A LA VIDA.


Vaig sortir maravellada i les llágrimes fluien dels meus ulls d´emociò.


Els actors són sudamericans i mejicans.


Quin trevall, més bò que fan tots plegats.




I comque la Societat d´avui es tan influenciable, trovo que haurien de fer més pel-licules d´aquestes, per despertar bons sentiments.




L´EDUARDO VERASTEGUI, ademès de tenir un fisic agradable.Per les coses que he llegit d´ell, demostra ser una molt bona persona i per mi això te més valor que el fisic.




Bé acavo per avui.Ara m´en vaig a la cuina a preparar uns bons canelons, perque venen a dinar el meu fill Jordi, la dona i la neta.




PAU, AMOR, ARMONIA. Desde Valencia, vos desitjo amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró

viernes, 12 de diciembre de 2008

AVUI SANTA LUCIA

SANTA LUCIA


LA MEVA NETA LUCIA, AMB EL SEU UNIFORME, ARA JA TE TRES ANYS

LA MEVA MARE, QUE ACI ERA MOLT JOVE, I JA TREVALLABA DE MODISTA


Bon día: Avui 13 de decembre del 2008. dia de Santa. Lucia, felicitats a totas les Lucias.



I li dedico aquesta página a la meva dolça neta Lucia, i el record de la meva mare qu´era modista.



Primer parlo de la nostra neta.



Sempre dic que quand la veig.Rejoveneixo.Es tan dolça. I també amb passa que com a casa sempre hi han hagut nois.Doncs ella per mi es una nina.



Ara està a la millor edat.Tè tres anyets i ja es pot tenir una conversa amb ella.



Aquest any ja ha començat a anar a l´escola.Doncs fins ara anava a la guarderia.



I que bonica, està amb el seu uniforme del Col-legi de monges.



La veritat es que l´inocencia es el bonic del món.



Aquesta tarda la veuré.



-------------------------------------------------------------------------------------------------



I ara parlo de la meva mare.



La mare qu´era modista.Tenia molta devociò a Sta.Lucia, patrona de las modistas i dels invidents.



La mare, per las tardes, desde molt jove, anava a cosir a casa d´una amiga seva, la Sra. Quimeta i la seva mare qu´era molt velleta, la Sra.Maria.



Jo tembè i anava amb ella, a les vacances i de mès grandeta ajudava a sobrafilar.



I disfrutava perque hi havien moltes noies joves que anaven a apendre a cosir i amb feia amiga d´ellas.La veritat es qu´era un ambient molt agradable.



I el día de Sta.Lucia, a la tarda, la Sra. Quimeta ens feia una festa, i una noia cantava, l´altre explicava xistes i jo recitava de petita enfilada en una cadira.



A la meva mare, li agradave molt anar a la Catedral de Barcelona, a visitar l´imatge de Sta.Lucia.



I un parell de vegades anat a veure a la Santa, va caure. Una, s´en jo soltera, que només es va fer una pelada al genoll. I un altre que jo ja vivia a Valencia, que es va fer bastan mal.



Jo cònec tres cançons dedicadas a Santa Lucia, una del cantava el gran cantan catalá GAIETA RENOM,que comença aixi:






PERQUE AVUI ES SANTA LLUCIA,



DIA DEL SANT GLORIÒS,



PER ELS VOLTS DE LA PLAÇA NOVA,



RONDAVA EL MEU AMOR.






I un altre del cantan rockero MIGUEL RIOS, que es diu SANTA LUCIA.
I una d´italiana SANTA LUCHIA.



Vos desitjo un bon día.Desde Valencia.PAU, AMOR, ARMONIA. Montserrat Llagostera Vilaró.


















PER DOS HORAS VAIG SENTIRME COM UNA NENA

LUZ HORTELANO (PANOCHA ES EL NOM ARTISTIC), AL MIG, EXPLICANSE UNA MICA, D´HISTORIA DEL RIURE
JO ESTIC AL FONDO, AMB EL GLOBO VERT A LA MA


JUGANT COM A CRIATURES


Bon día:



Començo el día contenta.Avans d´ahir, la meva amiga Pallassa i Profesora de Risoterapia, Luzpanocha, amb va enviar les fotografies, de le sessiò que vareig anar a fer amb ella fa un mes.Jo ja hoi havie anat un parell de vegades i vareig volguer repetir.



Puc dir , que m´ho vareig passar "pipa".



Oblidarse de tan en tan dels problemes, i tornarse petita per un parell d´horas, es una experiencia meravellosa.



Es tornar als jocs de l´infantesa.



Els nens i nenas interiors, van fluir i ens o vàrem disfrutar com a criatures.




Al començar la sessió, Luzpanocha, ens va explicar, els beneficis de la risa en la salud de las persones. Inclús una mica d´historia. De quand els gregs ja utilisatven la risa, com a font de salud.


Hi ha un dit que la risa es el yoga de la boca.



Mireu si quand m´axeco i m´enrecordo, intento forçar el somriure.Com una gimnasia.No com una falsetat.



I quand amb trovo a la gent coneguda la sonrisa amb surt automàtica.Es un hàbit natural.Repeteixo, no té perque se falsa.



La gent del teatre saben que es més fàcil fe plorar, que riure.



En una altre apartat ja vareig parlar dela caritat dels pallassos, que fan riure als nens malats.I de la meva admiraciò per ells.



Doncs tornan al riure.Quan riem a gust fem inclús abdominals.



Jo quand tenia 14 i 15 anys, reia molt.I el meu pare qu´era molt serio, amb deïa:-Nena sembles tonta sempre rius.



I amb tots els meus respetes, crec que no s´ha de renyar a una persona perque rigui.



I digui riure o sonriure.Jo mai m´en ric de ningú.Això, es una altre cosa.



No m´agrada que faltin el respeta a les persones.Cosa que moltes vegades, es fa per els medis de comunicaciò.



Pero la risoterapia.Quina passada¡¡¡.



Tornarè a repetir.



-Gracias Luzpanocha, dulce payasa y profesora, porque las dos horas fueron un regalo a mi persona.



I amb la meva millor sonrisa, o sonriure.Desitjo a tohom un dia amb molta ALEGRIA, PAU, AMOR I ARMONIA.



Desde Valencia, amb tot el meu carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró

jueves, 11 de diciembre de 2008

QUAN LES MECANOGRAFAS, TENIAM QUE BORRAR AMB GOMES RODONAS

JO L´ANY 1965, TENIA 16 ANYS, FEN SERVIR LA GOMA DE BORRAR.AQUESTA FOTO ME L´HA VA FER EL SR. ASENSIO.
FOTO DE L´ANY 1966 JO, QUE ACI TENIA 17 ANYS AL MIG. A MA ESQUERRA, EL SR. FERNANDEZ DELGADO, (ERA EXTREMEÑO, PERO SEMBLAVA MEJICANO). I ÉL SR. BELTRAN.

Bon día: Que fàcil es avui día escriure amb l´ordenador.T´equivocas i desseguida pots corregir.
Vareig aprendre a escriure a màquina a Oficinistes.
Las màquinas d´escriure eran unes Underwood, d´avans de la Guerra.


I resulta que quan estava apunt la màquina, quan no es sortia la cinta, estava acabada i la tenia que cambiar.Total, que quan comançava a tocar el teclado, ja s´havia acabat l´hora de la classe.La veritat es que amb aquells caxarros.Vareig apendre més de mecànica, qu´escriure. Quan vareig començar a trevallar, no savia ni posar paper carbò entremig de les copias.


I amb posava els dits com una carbonera.Ja,ja,ja.


Allà on vareig estudiar a Oficinistes, quand acavabes ja sorties amb feina.Però a mi no amb calguè, perque amb varen enxufar en una Empresa de Seguros, LA FINANCIERA NACIONAL DE SEGUROS Y REASEGUROS, encare que amb varen fer un exàmen vaig sortir victoriosa de tot,de les matemáticas, historia, ortografía, menys de la mecanografia, que vaig fer varias faltes de teclado.D´alla recordo amb carinyo al Sr.Gómez, la Maria Teresa Mut, el Vericat, el Sr. Rosario, l´Isabel Solé,de l´Aurora Blasi,( que va mori molt jove, pobreta), dels botones que quan estava a la Centraleta, amb gastaven bromes i jo m´empipava.El Sr.Cristóbal Colón, qu´era el Conserje i el Sr. Piedrafita.El Sr.Barberá, que era el Director.I altres persones que no anomeno, qu´ eran companys i companyes.


I aixi com ara els estudiants quan acaban, entren a fer prácticas i no els hi pagan rés.Jo penso que això no està bè,perque encare que sigui poquet, sempre motivaria més a la gent jove.Jo ja vareig entrar amb un sou de 1.060 ptas el més, el any 1964, i només tenia 15 anys.


I en aquesta feina vareig apendre molt.Inclús amb varen ensenyar a funcionar la Centraleta.


I quan ja tenia 16 recent fets, amb vareig cambiar d´Empresa, perque una amiga meva,l´Elisa, amb va dir que faltava una noia a CONSTRUCCIONS GASPAR, i com anava a guanyar bastan més, doncs amb vareig cambiar.


A l´Empresa de Seguros, només treballava de 8 a 3 del mati., i a CONSTRUCCIONS GASPAR, era tot el día.


De CONSTRUCCIONS GASPAR, recordo amb carinyo a la Srta. Enriqueta, encare que devagades amb feia plorar, el Sr. Bas, el Sr. Sastre,la Sra. Gaspar al Sr. Godó, a la Nuria Corrius, al Sr.Porta, a la Maria Rosa Cases, i com no al Sr. Asensio, el cobrador, que amb va fer la fotografia que poso a dalt.


Jo era tasta olletes, i amb va agradar cambiar perque també vaig apendre més.A la primera Empresa, vaig enterarme de Pólices,Sinistres,Borderòs.A la segona, de Calefacciò Central, amb els seus radiadors, manguitos, colses, tuberies. Aci hi vareig entrar amb més experiencia, i ja no empastifava de paper carbò les cartes.Però encare feia serví aquellas gomas de borrar rodonas, que devagades trencaven els papers.


Més tard, els 17 anys, vareig deixar aquesta feina, per entrar al LABORATORIO PECUARIO REGIONAL CATALAN, que estava molt apropet de casa meva i només tenia un horari de 9 a 14 h., allà vareig trevallar fins que va neixa el meu fill Pere.També, avans de casarme, duran un any per la tarda, amb vaig buscar una feina, aquesta si que me la vàren donar a Oficinistes, en EL COLEGIO MAYOR VIRGEN DE NURIA.en aquestas dos últimes Empresas, vareig ser molt feliç, perque ja tenia molta més experiencia i seguretat en mi mateixa.


En el LABORATORIO PECUARIO REGIONAL CATALAN, fen els informes, aprenia de les enfermetats dels animals.I com que era del estat també redactava cartas que començava per Ilmo.Sr., i acavaben per Dios guarde a V.S. muchos s´en deian Oficios. Les técnicas ja havien avançad i ara ja no feia servir la goma de borrar que trencava el paper, sino uns paperets, que es posavan a sobre la lletra. I quan no hi havia massa feina, entrava a ficar el nas al Laboratori.Una vegada fins i tot vareig donar el biberò amb un anyell, que estava mol prim.Quan el vàren sacrificar, va sortir del intesti la solitaria,Mare de Dèu, era com una cinta de varios metres.


El pare va comprar una máquina d´escriure més moderna i a casa vareig practicar molt, fent reembolsos per una Revista, encare qu´ era molt explotat, vaig agafar molta velocitat amb el teclado.


En el COLEGIO MAYOR VIRGEN DE NURIA, i anava a les tarde 4 díes a la semana, com a Secretaria, aleshores era la seva Propietaria, Dª Inés Tarragona, i la Maisa, era la Directora, la recordo com si las veigés.I jo estava molt contenta perque tenia tracte amb les estudiants que s´hospedavan allà inclús ja redactava jo les cartes, però al casarme vaig deixar aquesta feina, i vaig continuar trevallan amb el Laboratori., durant nou mesos, fins que va neixa el Pere.


Amb tot el meu carinyo, m´enrecordo de la Pilar, qu´era la meva jefa i de D.Arsenio de Gracia Mira, un veterinari de molt pretigi qu´ era el Director.I dels veterinaris Srs. Beltrán,Fernández Delgado,Capdevila, de Pablo, Pardo,Guzmán, i d ´algún altre que ara no recordo el nom, i de laTeresa, la Lidia, la Basi, qu´ anaven treballar de manteniment i aseo del Laboratori.Tots varen ser molt bons companys i companyes.




A mi sempre m´agradat molt escriure, portar els contes.La feina d´Oficina. I qui m´havia de dir, que ara que soc una iaia, però ieie, ieie, eh¡ de 59 anys, escriuria amb un ordenador i seria tan fàcil corretgir.


I ara m´en vaig a fer altres feinas de la casa.
Com cada dia desitjo desde Valencia.PAU, AMOR I ARMONIA. Montserrat Llagostera Vilaró