MES DE SEPTIEMBRE

MES DE SEPTIEMBRE

ME ACOMPAÑAN

jueves, 31 de enero de 2008

avui amb sento com una gallineta cloca

Doncs si, avui amb sento com una gallineta cloca. Voldria protegir sota les meves ales, a tots els que están deprimits. Voldría protegir, als meus fills, a la meva neta a totes les persones que estimo. Voldria que totes les energies fosin d´amor i de Pau, es cregui amb el que es cregui o no es cregui. Per mi el meu lider espiritual es Jesús i la seva Mare, la meva mareta. Però encare que pensi aixi. Voldria ser com una gallineta cloca refugiar sota les meves ales a tots els que pateixin, siguin de la raça que siguin o tinguin els pensaments que tinguin. Avui voldria que acabés la violencia contra els inocents animals i ens fecin concients., de l´importancia de la naturalesa.Com deia Sant Francesc d¨Asis Germà Sol, Germana Lluna. Que Dèu vos beneixi a tots.

viernes, 25 de enero de 2008

LA PLAÇA DE SANT JAUME

L´any 1965,L´Aplec del Parc Güell.L´Eulalia, sentada la meva entranyable amiga Maria Lluisa, que actualment canta junt amb el seu marit, en la Coral El Llesami de L´Agrupació La Vicentina de Sant Vicens dels Horts, l´Ana i jo. Aci tenia 16 anys
I quands records i energies meves están posades en aquesta plaça, que per els anys 60 jo trepitjava i ballave cada diumenge a la tarda. Dels 12 als 19 anys. Després amb vareig posar a festejar amb el Gabriel, que no era sardanista i els vint ja amb vareig casar amb ell.
Primer anave amb les amigues i amics de l´Agrupació i ballavem al carrer de Sant Honorat, ons s´ubicaba. Despres, per una enrabiada de les meves, vareig deixar la colla, i anava a ballar amb la Lluisa, amiga de l´escola al mig de la Plaça, a on vareig fer mes coneixenses. Aleshores la Plaça de Sant Jaume, era com un poble.I gairebé tots i totes ens coneixiem encare que fós de vista. M´enrecordo molt.D´aquells nois que feian espeología en Ramón i en Josep de l´Hospitalet.I coses de la vida, fa sis anys quand varem enterrar a la meva mare, en Ramón estava al enterro doncs es amic del meu germá i jo el vareig coneixe i varem parlar del Francesc, que era seminarista o al menys es el que deia, de la Rosa, de la Margarita i dels records d´aquell temps. Als diset anys,amb vareig fer de la colla Vallvidrera, doncs vareig tenir un novio uns 9 mesos i no volia sortir més sola amb cap noi. Amb sentia molt jove encare. I amb la colla, ho vareig pasar molt bé m´enrecordo de la Juanita Fuster, en Miquel, que després es va casar amb la Juanita, la Montserrat Pallissó, l´Enirc Gilabert, el capdancer Josep Boada, la simpática i de la que amb vareig fer molt amiga la Carme Cots, en Josep Cirera, en Pere Baró, la Carme Catalá que era molt maca i més gran, era modista i amb va arreglar el vestit blanc de concursar. Vareig estar amb tots i totes, una temporada. No cal dir que era una mica "tasta olletes".Montserrat Llagostera Vilaró.

La Carme Cots i jo el día de despedida de temporada de la Colla Vallvidrera. També varem anar juntes un día al programa Radio Scop que feia el Salvador Escamilla.Era molt simpática i jo me l´estimava molt. Ella tenia un setze anys i jo 18, era l´any 1967.

sábado, 19 de enero de 2008

La Sra.Maria, modista.


La Sra. Maria, la meva mare i jo

I mireu-me aqui de Primera Comunió.La roba del vestit, mel va regala el mau padri l´Eduard Llansana i m´el va confecciona´la meva mare també a casa de la Sra.Maria


El vestit que amb van confeccionar,entre la Sra. Maria, la Sra.Quimeta i la meva mare.La roba la vem anar a comprar a Les Columnes.Es un vestit sencill, tal com sóc jo.Però aleshores tenia molt bon tipet.Com amb va dir aquell descarat de taxista: Sembla una nina de porcelana.Busca-la. Prima i neta que grosa i bruta ja si tornará.Però , gràcies a Dèu i que amb cuido, no me tornat, ni grossa, ni bruta.



Desde que tenia uns quatre anys,quand no anava a l´escola per vacances, a les tardas, anava amb la mare,a casa la Sra. Maria.La mare anava a ajudar a cosir,doncs tan ella, com la seva filla Quimeta, eran modistas.
La sra.Maria tenía aleshores, uns 75 anys, però jo ja la veia velleta, doncs portava el cabell recollit amb un monyo i tot blanc. Sempre s´asseia al costat del balcó. Vivian a un quart pis, del carrer torrent de l´olla(menendez pelayo), de Gràcia al mateix carrer on vivia jo. I quand arrivaban a casa seva jo la veia desde el carrer i deia:- Mira mama, la senyora Maria
Uns dels meus entreteniments eran recollir les agulles que queian a terra amb un imán. I escoltar amb antenció les conversses de les noias(era molt tafanera). De vegades entrava un veinet que es deia Antoni Aragonés i tenia la meva edat. I jugavent als juegos reunidos. Recordo que hi havia una noia que es deia de connom Sistachs i recitava la pubilleta i al final sempre acavaba plorant. Avui día a mi amb passa el mateix, quand la recito, acabo feta una mar de llágrimas.
Quand vareig ser una mica mes grandeta, ajudava a sobrefilar. Si no hagués fet tant el manta hauria pogut aprendre corte i confecció de valde, i no m´hauria apuntat aci a Valencia, encare que ho vaig fer mes per recordar aquells temps.
La mare amb va fer el vestit de la meva 1ª Comunió allá, amb ajuda de la Sra.Quimeta.
I quan tenia 20 anys amb varen confeccionar el meu vestit de nuvia. Que era sencill, però comque la perxa (encare que estigui lleig que ho digui jo), tenia un tipet de nina, vaig fer molt de goig.El día que vaig sortir de la planta baixa, vestida de núvia. Un taxista que amb veure, amb va dir.-Quina núvia més maca, sembla una nina de porcelana, ja diüen que "Búscatala prima i neta que grossa i bruta ja si tornará".Avui li hagués tirat una morrada.Quin mascliste no hi ha dret.¡
Recordo molt les noias que anaven a cosir sobretot amb les ultimes que vareig tractar.I amb l´il-lusió que esperaban i miravant pel balcó, quand les venían a esperar als novios, jo també guaitava, ja he dit que era molt tafanera. Montserrat Llagostera

lunes, 14 de enero de 2008

Quand el pare feia teatre

El meu pare a ma dreta recitan un poema de Mossen Cinto Verdaguer. El mes de juny de 1968, l´Orfeó Catalá va organitza una excursio de visita els llochs on havie viscut M.Cinto Verdaguer. Escoltan-lo, persones de l´Orfeo Catalá i al fons a ma esquerra, D.LLuis Millet, que al-leshores dirigia aquest Orfeó



El grup d´algunas noies, del Grupo Escenic de Ntra Sra. de Lourdes, que cap a finals dels anys 50 dirigia el meu pare.La Maria Asunció, les germanes Perire, les germanes Ruiz,la Montserrat Raurich,i la mes petita soc jo.Aci els nois no es van retratar. Quand jo era petita, el meu pare feia teatre, algúns diumenges a la tarda, primer al Teatre Escola i més tard al de la Caixa . El recordo amb el Manelic de Terra Baixa, Jo seré el seu gendre. El conflicto de Mercedes, d´Aquesta aigua no amb beuré i moltes més. L ´anaben a veure amb la mare, al meu germa els meus tiets i la meva cosineta Rosa, que per mi era com una germaneta.

Més tard també va dirigir el teatre d´Aficionats de la Parroquia Nostre Senyora de Lourdes del Poble Sec, concretament estava al carrer Ricart. Encare que nosaltres eram de Gràcia, el pare i tenia molt bones amistats, Aleshores jo tenia 7 anys. I recordo que el día que li van fer un homenatje, va tenir que deixar l escenari, perque el meu avi s´estava morint. Allá jo vareig fer amiguetes. La que més recordo es a la Roser Guasch. Però també estava la Merce Iñiguez. Que al cap de molts anys quand els nostres nois petits van fer la Comunió, ens varem retrobar a Valencia i ara som molt bones amigues. Quinas casualitats te la vida¡.Amb va sentir parlar en catalá amb el meu pare. I parlant, parlant vem descubrir que ens haviam conegut de petites i teniam amistats comuns. L´altre día vaig trobar una fotografia d´una excursió amb els de Lourdes, entre ellas estaba l´Angelina Ruiz, la familia Peraire i jo de petita. Sempre dic que encare que visqui aci n´oblidaré mai la meva dolça Barcelona. Montserrat Llagostera Vilaró.

domingo, 13 de enero de 2008

Una noia malparlada es una flor sense olor

Aci am teniu¡¡¡.La primera a ma dreta, amb un crepat a la Sra. Simpson dels dibuixos animats.Amb raó el meu pare amb volia pelar al cero¡¡¡Bueno això es el que amb deïa, però jo se que no ho hauria fet mai.Es que només tenia 12 anys¡¡¡
Als 13 anys, jo que tonta que era¡, volia semblar més gran, i amb feia uns pentinats que semblava la Sra. Simpson dels dibuixos animats. Aquests crepats, representaban molt temps devant del mirall, dons per que amb surtissim bé mi pasaba molta estona, de vegades mes d´una hora. El pare petía molt, de vegades deia:-Un día quand dormis et pelaré al cero. Un diumenge al migdía, que jo ja m´estaba passant de rosca, derrera meu, vaig notar una presencia i pensan-me que era el meu germà, vai cridar:- Vés a fer punyetes co..¡¡¡. I va resultar que era el meu pare¡. Ja amb teniu, a la tarda sense puguer anar a ballar sardanes a la plaça de San Jaume. I copian l´Elogi a la Paraula de Joan Maragall i també escribin una colla de vegadas: UNA NOIA MALPARLADA ES UNA FLOR SENSE OLOR. Jo admiro molt el gran Poeta Catalá, de fet he recitat el seu Cant Espiritual en un parell d´enterraments, però aquell día no li vareig tindre massa simpatia.
El meu pare, encare que no hagues estudiat cap carerra. Era un home amb molta cultura que s´habia fet a si mateig, llegint molt i habia anat a aprendre dibuix a llotja. De fet moltes vegades ell disenyaba els mobles que feia. També era molt senyor i educat. I una mica masclista perque no volia que jo portes pantalons. Jo diria que era un mica masclista però a la vegada molt dolç i amb una gran sesibilitat.Per això volia que jo fos molt femenina.I desprès la Montserrat, ha disfrutat amb els sus texans. I mireu per on he sigut mare de tres fills.I ara si que de vegades se m´escapa algún "taco".Ara amb quedo aci, vaig a fer les meves feinas casolanas. montserrat llagostera

sábado, 12 de enero de 2008

En Joan de la Carbassa Gran

Fins que vareig tenir 10 o 11 anys, el pare treballava a casa en el seu taller d´ebanisteria. Els treballadors que més recordo foren el Bertomeu i el Joan. El Bartomeu va treballar-hi menys temps. Fins que vareig fer la 1ª Comunió, vareig ser bastant entremaliada a casa.En Joan tenía menys de 20 anys. Encare recordo quand s´en va anar a fer el servei. I jo de vegades, amb colaba al taller i li deia: Joan de la carbassa gran¡ I ell contestaba.Et tiraré al pou. I es que al W.C. de casa hi havia a terra un furat, que era menys de la mitad que la tapa d´una clavaguera però que tababa un pou profund.En el seu temps, la planta baixa havia sigut una torre. El papa amb renyaba doncs ell era molt seriós i no volia que empipés els trevalladors,El Joan Soler, no se que deu ser de la seva vida, era de Lleida i molt bona persona, i amb renyaba quand contestaba malament a la mare.
Jo no tinc memoria selectiva, m´enrecordo de lo bó i lo negatiu, el que passa que concienment selecciono els records que m´agradan més. Aquets petits bocinets de la meva vida que día a día aniré escribint i que pot llegir tot-hom, perque no parlaré mai malament de ningú. Si haig de dir alguna cosa negativa será de mi mateixa.Montserrat Llagostera

viernes, 11 de enero de 2008

Vers de Mossen Cinto

El pare de petita m´el va ensenyar a recitar.


Dolça mare del Bon Dèu,
Rosa del Cel la més bella,
Si amb dessiu Vostra Poncella,
la plantaría al cor meu,
doneu-me Jesús, en Creu,
que altra Amor no amb combé
De día l´estimaré
El somniaré de nit
Viuré d´Amor en són pit,
I en sons braços moriré.Mossen Cinto Verdaguer.

I encare li recito a la Mare de Dèu.La Fe per mi es terapéutica, es el mocador de las mevas llágrimas.Montserrat Llagostera

jueves, 10 de enero de 2008

El Col-legi de Sant Josep i Santa Rosa

Bon día: Avui me despertat recordant el meu primer col-legi. Tenia cuatre anys. Estaba molt aprop de casa meva. al carrer de Santa Rosa(barri de Gràcia). L´entrada era un jardí gran, amb un porxo a ma esquerra amb bancs, on s´asseian la gent que esperaba que surtissin les criatures. El jardí estaba dividit per una barana de fusta que el separaba del parvulari, on hi havian uns gronxadors i una figuera.
Jo tenia per companys de taula a tres nens.En Josep Maria, en Manel i l´Eusebi.
El que recordo més es en el Manel Josep, un nen pel-roig, semblava irlandés. Un día amb vareig xivar a la senyoreta(perque amb feia la punyeta) i el varen dur d´una orella al cuarto de les rates.Aquest nen es actualment el Manel Josep de l´orquesta Plateria. Més tard també coincidirem amb un grup d amics i amigues de la Parroquia de Lesseps.
Les primeres mestres foren donya Pilar, una velleta dolça que ens repartia caramels i la Srta. Manolita, una morena molt maca amb monyo, que aleshores tindria uns vint anys i i era molt carinyosa.
Per avui deixo d´escriure, i mén vaig a preparar l´esmorçar.montserrat llagostera

miércoles, 9 de enero de 2008

EL DRALL

els meus fills Pere(encare portava el cabell curt) i Jordi, amb el Drall,l´any 1986

La tieta Maria, quand se li va morir la seva gata "Tita". Va adoptar un cadell. El gosset era fill d´un pastor alemán i una caçadora. Tenía tota la planta de llop, però les orelles eran caigudas. .Las tieta Maria, era vidúa i havia pujat al seu nebot i marit meu, com si fós la seva mare, ja que els tres anys se li va morir. I com que aquells anys vivia sola, i era sorda, el gos li va fe molta companyia. Nosaltres l´any 1975, varem venir a viura a Valencia. I ella venia a casa a passar-hi temporadas amb el seu gos. Nosaltres aleshores, teniam un gat siamés el Tom, i el pobre Tom terniam que tancar-lo, i quand treiam a passejar el gos el deixabem anar, perque com que la convivencia no era continua, no s´haguessin adaptat. Però un parell d´anys que estiguerem a L´Eliana a un chalet, aleshores corrien lliures i el gat perseguia el gos.
La tieta Maria, que era molt catalanista, tant que devegades s´enfadava amb mi i amb deia que jo ja m´havia fet valenciana, li havia posat Drall, perque en catalá Dall es l´eina dalladora d´un camp, però li va afegir la r. Els primers anys, el Drall, va compartir, els jocs amb els meus fills Pere i Jordi. Doncs quand va neixa l´Albert, ja era molt vellet i només va viure un any.
Ai!!! Drall,Drall...I quantas "perrerias" amb vas fer! I com et mimavem i t´estimavem! Un día que t´haviem portat a la perruqueria i semblavas un pelutxe de cotò, com el burret Platero, va i te m´escapas i et tiras a l´acequia del riu vell de Valencia, això ja fa més de 20 anys. Quand arrivarem a casa, la tieta en comptes de renyar-te, amb va tirar a mi la caballeria per sobre, sort que no en tinc rés de gelosa i m´estimo els animals que també son criatures de Dèu, que sino...!
T´en anares al Cel dels gossos l´any 1983 ó 84. Deixant un buit molt grós a la tieta.
La tieta, la nostra tieta Maria, vingué a viure seguit amb nosaltres a Valencia, ara fa sis, anys. I morí en els meus braços, el dia 17 d´ocubre del 2006. Trasladarem les seves cendres al Cementiri de Montjuich de Barcelona, amb el seu Pere, espòs que ella havia estimat tant, i també com ella volia, l´enterrarem amb la foto del su gos i la bandera catalana.Montserrat Llagostera Vilaró

lunes, 7 de enero de 2008

el Dr. D. Enric Renau, pare, era el meu pediatra

Continuo recordant a les persones que foren molt importants per mi en la meva infantesa.
El Dr. Enric Renau, pare, era gendre del escriptor, Josep Maria Folch i Torras, fou el meu pediatra desde que vaig neixar i desprès metge de capçalera, fins que amb vareig casar l´any 1970, als vint anys.
El recordo com si el veigés ara, era tant agradable, era calvo, pero amb cabells al costat, si hagués dut al cap afeitat hauria recordat al actor que interpretava a kojac.
A casa ens l´apreciaban molt. I el meu pare, que li habia fet algúns mobles, coneixia a tots els seus fills i a la seva muller la Sra. Nuria Folch.
Recordo que de petiteta, alguna vegada havia vingut a visitar-me amb un dels seus fills, crec que era en Jordi. Alguna vegada ja de més gran, també amb va visitar el seu fill Enric.
Una vegada vareig estar a la torre del Palau de Plegamans amb els meus pares i germà,junt amb l´Agrupaciò Cultural Folklórica de Barcelona.
Després de casar-me quand el meu fill Pere tenia un any també m´el va visitar un parell de vegadas. Quand va morir, la seva vidúa li va enviar una fotografia gran al meu pare, perque el meu pare l´havia apreciat molt., i la va posar al seu despatx.
Alguns psicólegs diuen que no hem d omplir´, la nostra memoria recordant al passat, però jo sóc tossuda i penso que aquets records són enriquidors per el meu present.
Amb quin carinyo guardo les historietes exemplars escritas per D. Josep Maria Folch i Torres, tan dures i entendridores a la vegada i quasi sempre amb un final feliç. De vedades ara que amb els meus 58 anys i avia d´una nena de dos anys, encare les llegeixo. I aci a Valencia, on visc ara de vegades en parlo de Josep Maria Folch i Torres. Montserrat Llagostera

sábado, 5 de enero de 2008

LA KAKI DEL SEU BO


LA KAKI DEL SEO BO, AMB EL SEU MARIT I EL MEU PARE, EL MES DE JULIOL DEL ANY 1936. JO VAREIG NEIXA L´ANY 1949. I ES VA MORIR AL ANY 1952.
FOTO AFEGIDA EL DIA 20 DE DESEMBRE DEL 2008
EL DIBUIX DE BENEJAM DE LA ABUELA DE LA FAMILIA ULISES, PODRIA SE BEN BÈ LA CARICATURA DE "LA KAKI DEL SEU BO"




Eras la padrina del meu germà Joan, que quand vareig neixar tenia set anys i tu 83 o 84. Diuen que es molt dificil recordar fets d´abans dels 3 anys. Però jo et recordo com si fós ara, i amb una memoria fotografica extraordinaria.

Et puc visuatlizar, quand amb una paciencia de budista, anaves desgranant la magrana, sentada amb una cadira de fusta, al taller d´ebanisteria que teniam a la nostra vivenda, que era una planta baixa del torrent de l´olla. I quand totes dues assegudes, guaitavan al carrer per la petita finestreta, que estave a mitad i ma esquerra de la porta vidriera. Et veig fent punt de mitja,vestida de negra,amb el teu monyo de cabell blanc, recollita al darrera. L´avia de l´historieta D.Ulises del T.B.O. sembla la teva caricatura i com ella et menjaves algunes lletres quand parlavas, això es el que deia al pare, jo era massa petita com per fixar-me en la teva dialectica. El que també recordo es la taronja que de vegades portaves amagada a la butxaca. De cop i volta un día et vareig començar a dir la kaki del seu bó, seria per els carmelets que amb donaves. Ja veus kaki, que encare que no tinguessis cap vincle de sang amb nosaltres, doncs eras la tia vidúa de l´oncle del meu pare tots t´estimaven molt. Crec això no ho ser amb massa certesa que el teu connom era Masfarné.Si, Carme Masfarné. Un día, vares tancar els ulls, als 87 anys, sense donar feina. Jo vareig trobar un buit. A vegades deian als pares que m havie tornat una mica rareta d´anyorament. Jo tenia quasi cuatre anys.

Passats uns anys, un día vareig veura un tubo de cartó que el meu pare hi guardava els maquillatjes de fer teatre, i li vareig dir.- Pare aqui la kaki hi guardava diners. El pare es va quedar bocavadat. Evidenment el cervell d´una criatura te molts misteris. De vegades ens pensem que no s´enteran de les coses i son més vius que ningú

Ai¡ La meva kaki del seu bó.Com a creient tinc l´esperança que estás al Cel. Però, si no es aixi, viurás en el meu record, mentres tingui enteniment., perque ets el més tendra de la meva infantesa. Montserrat Llagostera

jueves, 3 de enero de 2008

Recordant als meus pares, en Joan Llagostera i la Carme Vilaró

Pare que estàs al Cel
El meu angel de la guarda,
La teva llavor femenina,
Et dona gràcies per haber-me engendrat,
I a la dolça mare,
Gràcies per portar-me a la vida,
Gràcies per no haber-me abortat.

I ara el vers que amb vares escriu-re per la meva 1ª Comunió el 30 de Maig de 1957

A món cor de nena,
Avui heu entrat,
I de gràcia plena,
Tot ell a quedat,
Al llarg de la vida,
Vui teniu-se amb mi,
I amb Vós ben unida,
Faré el meu camí
I de aquest pá i vi de l´Eucaristía,
Que jo assaboría,
Tan plena d´amor aquest bell matí,
La seva dolcesa,
Amb sia l´arquimesa,
Que dugui el meu cor,
Tot temps a venir.
Cada vegada que vaig a combregar, es com si fós la 1ª vegada i amb el pensament recito aquest vers.
El pare no feia faltas d´ortografia. Pot-ser a mi en calgui anar a classes de catalá.Montserrat Llagostera

martes, 1 de enero de 2008

1 de gener del 2008

Bon día: Bon día per tothom i el univers, per els que son cristians com jo, pels ateos, pels budistes, pels arabs, per totes les culturas del món. Bon día per els vellets, per les personas que estan soles, pels malats. Això es el que els desitjo a tots els ciudadants del món.

Ara els meus desitjos "egoistes": Que l´Albert es posi bé. Axis tindré més temps per mi. Conservar la Fe i l ´Esperança cristianas,perque amb donan un sentit molt gran a la vida.La salud per la familia d´en Gabriel i la meva, perque tots junts puguem veure creixer la nostre Lucia. Que Dèu vos beneixi a tots! Montserrat Llagostera.