EL GABRIEL I JO PASSEJAN PER PARIS
ELS NOSTRES AMICS I JO
EL GABRIEL I JO EL MES DE JUNY DEL ANY 199O DEVANT DE LA TORRE EIFFELBon día: I quins records més bonics, venen avui en la meva ment.¡¡¡
Sòn aquells días del mes de Juny a Paris.
Va ser a finals de juny del any 1990, una senyora amiga i jo acompanyarem els marits en un viatge de feina.
Els dos nois grans es quedaren sols a casa, eran molt responsables.El Pere tenia 19 anys i el Jordi 16. I el petit Albert el portarem a Barcelona, a casa de la tieta Maria.Total només foren uns cuatre o cinc días.
Feia poc que havien estrenat cotxe i el viatge va servir de rodatje.
Va ser un viatge molt agradable. Tambè varem visitar Grenoble i Lyon.
I ferem un recorregut en un tren d´alta velocitat.
A Paris varem pujar a la Torre Eiffel.
Passejarem per les aigüas del Sena amb el bateau mouche.
La meva amiga havia caigut i varen tindre que anar a l´hospital.Afortunadamen nomès es va fer mal en el braç. A part d´això, tot va anar molt bè. Va ser un viatge que no oblidarem mai. Encare que molt curt per veure tantes i tantes coses com hi han a Paris.
Amb va agradar molt l´educaciò . Entraves en un Resturant i la gent dinave en silenci o parlava molt baixet. D ´això els espanyols tindriem que pendre exemple.
Allà es sopa molt aviat.
Una anécdota que recordo. Que per la ciutat, agafavem taxis. El cotxe l´haviem deixat aparcat. I que els taxistes, ens cobravem per viatjers. O sigui que teniem que pagar un taxi al preu de dos.
D´aquest viatge tenim una cinta que va grabar el nostre amic.
I quantas coses de tots colors, ens en passat d´aleshores fins ara.
Però puc dir que el balanç es positiu.
I es normal que com a tothom, en passem de totes menes.
El mes trist es que els meus pares, i la tieta i altres sers estimats ja no hi sòn.
El més bonic es la meva neteta de tres anys.La preciosa Lucia.
I el meu gatet Pipo, que no para de fer entramaliaduras.
I sobretot que el Gabriel i jo continuem junts fen el nostre cami.
Desde Valencia, desitjo de tot cor PAU, AMOR I ARMONIA.Montserrat Llagostera Vilaró
Que bonito París, que recuerdos más maravillosos de unos años en que estábamos llenos de ilusión por algo que nos parecía inalcanzable, recorríamos todas esos lugares tan románticos, unos cuantos amigos que todos sentimos lo mismo, la pintura, la música, la poesía, recitábamos, reiamos, llevabamos nuestras carpetas llenas de dibujos para que las galerías de París las vieran y nos dijesen si trabajamos bien o mal, por aquel entonces yo ya trabajaba de critica de arte para los japoneses, ya era directora de Bellas Artes para España en París. Pero mis ansias de volar eran inmensas y me parece al igual que ahora que tenía al igual que ahora seguir estudiando, aprendiendo de todo lo que me rodea. Amo París tanto como a mi tierra Catalunya y tanto como a España. Higorca
ResponderEliminar