Bon diumenge: De vegades soc repetitiva, amb alguns detalls. Però es que es necesari.
Avui parlaré del taller d´ebanisteria, que ja havia nombrat en el capitol Joan de la Carbassa Gran.
La casa on vareig neixar, era vivienda i local de negoci. A la mama no li agradava perque per entrar el taller es tenia que passar per el menjadó.
Jo vaig passar la meva infantesa entre fustes i encenalls.
M´entretenia jugant amb les serraduras, que barrejadas amb aigua i amb uns motllos, feia flans, de vegades sem ficavem als ulls i com amb picaban.I agafada amb un banc amb posaba de puntetes perque volia ser bailarina clásica.
El pare tenia dos traballadors en Joan i en Bartomeu. Sembla que els veigi.
El taller era bastan gran, el meu pare s´havia contruit ell mateix la seva máquina de serrar. I havien dos bancs molt allargats .I una fogaina, tancada amb una porta de ferro. I que feliç era treballant.Sempre deia qu´era un romántic del ofici.Ja he explicat que es dibuixava i es feia les plantilles, ja que havia estudiat dibuix.
De vegades, si estava sol, amb cridava perque li aguantés alguna fusta. Alguna vegada, també li escombrava el taller(això ja no amb feia tanta gràcia).
Quand, jo tindria uns 11 anys, va deixar de treballar al taller .El meu germà no va continuar l ´ofici, un client seu li va proposà d´anar a treballar de dependent a l´optica Raig i de passo també li feia arreglos.I allà va continuar fins que es va jubilá.Però sempre va anyorar el seu ofici.Comque el taller continuava existin. Ens va fe coses en el pis del meu germà i a mi quan amb vareig casar els armaris de la cuina. I per avui acavo aquest dolç record de la meva vida.Montserrat Llagostera Vilaró
No hay comentarios:
Publicar un comentario