SENSE JO SAPIGUERO, PER MI EL PARE VIDAL VA SER COM UN PSICOLEG.ACI DONAN-ME LA COMUNIO, EL DIA DEL MEU CASAMENT-28-1-1970Bon día:
Avui es diumenge.Son les 10, 45 del mati.
I mentres el Gabriel a baixat a jugar a futbol amb alguns veins.
Jo estic sentada, devan del ordenador.
I buscan dins del meu cervell, les meves memòrias.M´hi retrovat, amb els meus comencements de la FE.
Al contrari del que diuen algunes persones que la FE els hi va ser imposada, per mi va ser com una lliberaciò.
Ja vareig explicar, alguna altre vegada, que jo, de joveneta sense sapiguero, feia servi el meu Confesor de psicóleg.
Avans es deia Director Espiritual.
Era el Pare Vidal.
Tan bona persona com era.
Si estaba preocupada per la feina, si tenia coses en el meu pensamen que no volia explicar a casa, li deia amb ell.Les seves paraules eran:Dèu t´estima Montserrat, confia amb ell.
I sortia del confessionari amb una Pau Interior molt gran.Aquell capellà, el Pare Joan Vidal il´any 1970, ens va casar en el Gabriel i a mi.
Jo fa uns anys vareig tindre crisis de Fe, això es normal.Fins que m´en vaig donar conte, que la FE, per mi havia sigut un Tresor. Els Evangelis amb semblan Preciosos.
La FE per mi tambè es psicologia.
Per exemple, a mi no m´agobia, molt el contrari amb llibera.
En els moments de dolor, en els moments de desenganys, quan algunes persones ens hen fet mal, per mi no hi ha res com el PARE NOSTRE(PADRE NUESTRO)Perdonanos, como nosotros perdonamos...
Jo respeto els Budistas, els admiro.De fet amb vareig emocionà amb la Pel-licula 7 años en el Tibet. Tambè tinc uns amics que sòn com a germans i de Religiò Musulmana I els respeto moltíssim.Però jo tinc uns principis, per mi preciosos. Uns principis que hen sigut les einas de la meva vida.
Jo no amb poso amb la vida privada dels capellans, son personas.
En camvi les ensenyansas que trobo a la meva Parròquia, el està en Cáritas, amb dona una Pau Interior molt gran. Devegadas tambè sofrimen, quan veig que no puc ajudar tot el que voldria.
Jo, trovo a Jesús entre els pobres, entre els que sufreixen, i quan un nen imigran amb fa un petò, per mi es que si besés el NEN JESUS.
Per mi LA FE ES TERAPEUTICA.
Per això, quan diuen que Creure agobia.Jo dic no.LA FE CRISTIANA PER MI ES UNA LLBERACIÓ.Es le Camí que hi escollit.Es el Camí que hi retrobat ara de gran, LLIURAMEN(LIBREMENTE).
Desde Valencia.Amb tot el meu carinyo.PAU, AMOR I ARMONIA, desitjo per tot el mòn,TINGUIN LA RELIGIO QUE TINGUIN, CREGUIN O NO CREGUIN.
Montserrat Llagostera Vilaró
Nunca debemos de perder la fe, ella nos lleva siempre por el buen camino, con fe podemos hacer todo lo que queramos, libremente, con respeto pero pensando que todo nos va a salir bien. Todos tenemos fe, incluso aquellas personas que dicen no creer ¿No creer? ¿Agnósticos? Muchos que se han llamado así, han muerto con la palabra Dios mio en sus labios.
ResponderEliminarTodas las mañanas al levantarme tengo la fe de que voy a ser libre y que todo me va a salir muy bien.
Higorca
Gracias Higorca, por tus comentarios en mi humilde blog.
ResponderEliminarEste video, como otros de algunas entradas, los saco del youtube broadscat yourself, y son de distintos autores.Un abrazo Montserrat.