Desembre

Desembre

ME ACOMPAÑAN

lunes, 23 de febrero de 2009

EL ENTRANYABLE PATI DE CASA DELS MEUS PARES

LA MEVA MARE I JO. L´ANY 1962
21 DE JULIOL DE L´ANY 1959.JO TENIA 10 ANYS





JO, A L´ANY 1962, ERA L ´ESTIU I TENIA 13 ANYS



JO A L´ESTIU DE L ´ANY 1966, TENIA 17 ANYS.




PRIMAVERA ANY 1972.ACI JA ESTAVA CASADA.FOTO D´UN DIA QUE VAREIG ANAR A DINAR A CASA DELS PARES


Bon día:


Quins records més entranyables que amb porta, aquell petit i sencill pati de casa dels meus pares.


Sòc una persona molt sencilla.


Per ser feliç no necesito luxes.


A la planta baixa on vivien els meus pares i vareig ser molt feliç.


Hi vareig viure fins que en fatalva un més per fer els 21 anys.Vaig sortir d´allà vestida de núvia.


I el lloch on m´agradava mès estar-mi, va ser el pati.


El pati estava al final del taller d´ebanisteria.


I havia un llimoner molt alt, que donave unes llimones enormes.


I una enredadera que guarnia la pared amb valla que separava el pati dels veins.Jo m´enfilaba amb un tamboret per parlar amb la Pepita, que aixi es deia la sra. que vivia al costat, i encara i viu.


A l´estiu devegades m´hi treia una taula plegable i feia els deures.Tambè m´hi pasaba hores llegin, fen labors, o dibuixan.Jo sempre he sigut de carácter quiet. Això si, m´agradat molt ballar. Però de la casa, no m´agradat mai ser massa belluguet.


Es per això que m´agrada tan l´ordenador.


Però aixis i tot sempre faig una cosa o altre.


I això si, de petita quieta, però molt xerraire.Ara continúo igual.


Per això el que m´encantaba del pati es que sempre podía xerrar amb una veina o altre.I el ser tan xerraire, sempre amb costar més d´un cástic.Doncs el papa m´enviaba a dinar el rebedor perque no deixaba sentir les noticies.


Quan els pares per circunstancias varen deixar de viure a la planta baixa.Jo, quan anava a Barcelona, m´enyorava molt no puguerlos anar a veure allà. Perque quan hi anava amb retrovaba amb les antigues veines.I sortia fora a disfrutar del estimat pati.



AQUELL PATI ENTRANYABLE,



QUE RECORDO AMB AMOR



EL SOMNIO DE VEGADAS,



ES PER MI UN GRAN TRESOR.




Tambè recordo la tortuga JULIETA, que la cridàvem per el seu nom i sortia del amagatall.


Li vàrem posar JULIETA, perque el pare la va portar un mes de JULIOL.



I ara acabo. Vaig a fer el dinar, que ja el tinc mig fet.Avui dinarem macarrons gratinadets i boníssims.


Desde Valencia, amb tot el meu carinyo, desitjo PAU I BE.


Montserrat Llagostera Vilaró






















































2 comentarios:

  1. Querida amiga: Veo con ternura que en ese patio maravilloso de tu casa y debajo del limonero estas sentada con un cojín de hacer bolillos ¿Te gustaba mover los palillos? A mi todavía me sigue gustando, tengo pena porque no llego a todo y no me queda tiempo para muchos de mis hobbies, claro que soy muy feliz por que trabajo en lo que me gusta y entonces no me quejo. Sigue poniendo fotos de aquellos tiempos podemos recordar con cariño un montón de cosas.
    Un beso Higorca

    ResponderEliminar
  2. Hola Higorca:
    En aquella época, me enseñaron un poco a hacer bolillos.Hice una puntilla.
    Pero ya no he vuelto a tocarlos nunca más.Y claro ya no me acuerdo.
    Un abrazo. Montserrat

    ResponderEliminar