Desembre

Desembre

ME ACOMPAÑAN

jueves, 17 de enero de 2013

ES DEIA DRALL - SE LLAMABA DRALL

ESTE ERA DRALL, FOTOGRAFIA ESCANEADA, DE UNA MUY ANTIGUA QUE TENGO EN CASA.

BONES TARDES:
Encare que fa un tems ja li vareig dedicar un Post, avui día de S. Antoni Abad, patró dels animals l´he volgut recordar.
Es deia Drall, era el gos de la  Maria, la tieta del meu marit.
Vivía a Barcelona amb ella, pero de tan en tant venía amb la seva mestressa a Valencia a pasar temporades amb nosaltres.
Era un pastor alemany.
Els seus pares eran una gossa lloba i un gos caçador, es per aixó que tenía les orelles una mica caigudes.
El seu pel era fi i suau, estaba molt ben cuidat i era carinyosissim, tant es aixis que si anaba amb la seva mestressa per el carrer i amb veia de lluny ,  la tieta   el tenía de deixar anar i s´amb tirava el damunt i amb llepava de dalt a baix.
Quan anavem a buscar el diari el portava amb la boca i a la seva mestressa, quan vivía a Barcelona li havia portat una bossa amb fruita desde el Mercat de San Antoni fins on vivía.
Tenía sis mesos menys que el meu fill mitjá.
Quan volia anar el carrer ell mateix portava la cadena perque el traguessim.
A mi m´havia fet alguna "perrería".
Un día que tenía la bandeja de macarrons gratinadets i tot,en un descuit qu´ estaba la porta de la cuina oberta, ell mateix es va servir el dinar i després amb mirava amb una cara d´inocentó que trencava el cor i amb veia incapaç de renyarlo.
Un altre día, que anava recen  arreglat de perruquería de gossos, tan polit i passejavem per el Passeig de la Pexina, s´amb va escapar i es va tirar amb una acequia que hi havía aleshores i va tornar fet un cuadro i al arrivar a casa la seva mestressa encare amb va renyar a mi.
Total que el varem tenir que posar de cap a la banyera.
Fins que un mal día, quan tindría uns 14 anys es va morir a la seva casa de Barcelona, al costat de la seva mestressa.
Vos dic la veritat ho vareig sentir molt.
Podría escriurer moltes págines viscudes amb ell, pero el temps mana.
PAU I BE.
Desde Valencia amb carinyo, Montserrat Llagostera Vilaró. 
Si voleu veurer el meu altre  blog de fotografías clicad http://lamiradadeunarosadeabril.blogspot.com

BUENAS TARDES:
Aunque hace tiempo ya le dediqué un Post, hoy día de S. Antonio Abad, patrón de los animales, lo he querido recordar.
Se llamaba Drall, era el perro de Maria, la tieta de mi marido.
Vívia en Barcelona, pero de cuando en cuando venía a Valencia con su dueña a pasar temporadas con nosotros.
Era un pastor alemán.
Sus padres eran una perra pastor alemán y  un perro cazador.
Su pelo era fino y suave, estaba muy buien cuidado y era cariñosísimo, tanto es así que cuando su ama lo llevaba a pasear y me veía de lejos, tenía que soltarlo y se me tiraba encima y me lamía de arriba a abajo.
cuando íbamos a buscar el periódico, lo llevaba con la boca, y a su dueña, cuando estaban en Barcelona, le llevaba la bolsa de la fruta del Mercado de San Antonio hasta donde vivía.
Tenía 6  meses menos que mi hijo mediano.
Cuando quería ir a la calle, el mismo nos traía la cadena para que lo sacáramos.
A mi me había hecho alguna "perrería".
Un día que tenía la bandeja de macarrones, recién gratinaditos, en un descuido pues estaba la puerta de la cocina abierta, el mismo se sirvió la comida y después me miraba con una cara de inocentón, que me daba pena reñirlo.
Otro día que iba recién arreglado en la peluquería de perros, tan aseado y paseábamos por el Paseo de la Petxina de Valencia, me me escapó y se fue a bañar en una acequia que habíe entonces y salió hecho un cromo, todo sucio y al llegar a casa su dueña aún me riñó a mi.
Total que tuvimos que meterlo de cabeza a la bañera.
Hasta que un mal día cuando tenía 14 años, murió en su casa de Barcelona, junto a su amita.
Os digo la verdad, lo sentí mucho.
Podría escribir muchas páginas vividas con él, pero el tiempo manda.
PAZ Y BIEN.
Desde Valencia con cariño, Montserrat Llagostera Vilaró

Si queréis ver mi otro blog de fotografías clicad http://lamiradadeunarosadeabril.blogspot.com



 
  

33 comentarios:

  1. Montserrat,aquest dia de avui fà 42 anys ens varm casar la Praxdes i jo,per aui ja començan els tres tomsJo tinc un tequel es una rassa petita i molt casador,pero el tinc que tindre lligat, perque ens pija, per tot arreu, i puja pel sobra dels fogons;en fi una joia.Una abraçada

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. FELICITATS JULIO, jo amb vareig casar un any avans que tu el día 28, d´aquest es fará 43 anys.
      Tenia 20 anys, bueno amb faltava un mes pels 21.
      Una abraçada, Montserrat

      Eliminar
  2. Siempre se recuerdan como seres muy queridos, no he tenido perro pero tenían mis sobrinas y cuando las visitaba sentía que ellos hacián bien parte de la familia y me lo pasaba bien.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Mari-Pi-R
      Yo ahora tengo dos gatos Pipo y Crispin y son muy mimosos.
      Per al Drall, solo le faltaba hablar.
      Un beso, Montserrat

      Eliminar
    2. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

      Eliminar
  3. Amiga Montserrat, como hace mucho que no se nada de ti paso por tu blog para dejarte un abrazo, esta noche si Dios quiere publicaré una poesia.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola José Maria
      ¡Ay la falta de tiempo, quieroo hacer tantas cosas, demasiadas!
      Pasaré a ver tu poesía.
      Un abrazo, Montserrat

      Eliminar
  4. Qué recuerdos de Drall. Yo lo conocí, y tuve la suerte de jugar con él, y creo que no ha hay muchos perros que hayan tenido un hogar donde se les haya querido tanto como él. Tanto la tieta, como Gabriel y Montse lo adoraban. Los niños de entonces Pere y Jordi, tenían un inmejorable compañero de juegos. Un recuerdo cariñoso para él y la tieta. Un abrazo fuerte para vosotros

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Marisa.
      Ya me acuerdo ya, y cuando estábamos en La Eliana, yo tenía 26 sños y tu eras casi una niña.
      Entonces se me juntaron el Drall y mi gato siamjés tom ¡Cuántos años
      han pasado madre mía, era al principio de vivir en Valencia.
      Albert no había nacido aún y Pere y Jordi eran pequeños.
      La tieta Maria ya hizo 5 años que faltó.
      Gracias por comentar.
      Un beso muy grande, Montserrat

      Eliminar
  5. Jo penso que tots hem estat posats al món per ensenyar-nos mutuament. M'agraden molt els animals, molt. Encantadores anècdotes que fan que els amics de quatre potes que han marxat sempre visquin amb nosaltres.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Doncs si Ramón, en aquest mon hi cabem tots.
      I saps penso que una persona qu´estima els animals es una bona persona.
      Una forta abraçada, Montserrat

      Eliminar
  6. És veritat, que avui és Sant Antoni, ja ho diu la dita:
    Sant Antoni del porquet,
    compteu que és el dia disset.
    Un bon dia per recordar l'amic de quatre potes...Els gossos són molt fidels i es fan estimar, aquest te cara de bona persona!!!
    Petonets.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola M.Roser.
      En Drall era una personeta peluda, només li faltaba parlar.
      Moltes gracies per el teu comentari.
      Un petó, Montserrat

      Eliminar
  7. Es lo que tienen los animales que nos encariñamos con ellos y luego dejan una huella profunda en nosotros.
    Un abrazo fuerte amiga.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Rosario.
      Y son tan agradecidos.
      Pienso que hay que educar a los niños para que amen a los animales.
      Un beso, Montserrat

      Eliminar
  8. Los amigos son así...Nunaca se olvidan.

    Besote guapa

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Msnuel.
      Es cierto y Drall era un perro muy noble y cariñoso.
      Un abrazo, Montserrat

      Eliminar
  9. Nuestras mascotas dejan su esencia en nuestro interior y su huella es perdurable a través de los Tiempos.
    Un abrazo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Buenos días Pedro Luis.
      Y los perros más.
      Aunque tambnién recuerdo con cariño los otros gatos que tuve. A Tom, un siamés que vivió 19 años, Zipi y Zape los dos gatos anteriores que vivieron unos 17 años y eran mellizos. Ahora disfrutamos de Pipo y Crispín, que son dos gatos muy mimosos.
      Un abrazo, Montserrat

      Eliminar
  10. Tu deus de cuinar molt be amiga meua, mira que es quedaria a gust animalet! Macarrons gratinats...boníssims!!!
    Sembla que era un bon gos...tots ho són, tu ja saps com m'estime els animals.
    Abraçades estimada amiga.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Remei.
      Diuen que si que cuino be.
      Pero el Drall, un día de Nadal també es va zampar una barra de turró i després va tindre caguetes ja, ja.
      Una abrçada, Montserrat

      Eliminar
  11. HOLA MONTSERRAT ¡¡¡QUE PERRO MAS HERMOSO !!! YO VEO LOS PERROS MAS NOBLES
    QUE A LOS GATOS, A MI ME GUSTAN MAS, TUVIMOS DOS EN DOS OCASIONES
    Y SE MURIERON DE VIEJOS, LOS QUERIAMOS MUCHO TODA LA FAMILIA,,,
    SON NOBLES Y AGRADECIDOS.
    MUY BUENAS MADRUGADAS, BESOS PARA TI, CONCHITA,

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Buenos días Conchita.
      Drall era especial, sólo le faltaba hablar.
      A mi también me gustan los gatos, mira ahora los tengo a los dos a mi lado mientras escribo y cuando estoy en casa,van donde estoy yo.
      Un baso, Montserrat

      Eliminar
  12. Los perros nos roban el cariño y es muy difícil olvidarlos

    ResponderEliminar
  13. Hola Luis:
    Es verdad y a mi ahora mis gatos que también son muy cariñosos, pero como el perro Drall, ninguno.
    Un abrazo, Montserrat

    ResponderEliminar
  14. El gos es el millor amic que pots tenir, a mi m'encantan i sempre recordaré als dos que hems van deixar, i la petita que ara tenim es una preciositat de carinyosa i neta.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Pakiba.
      A mi també m´ agraden molt.
      Pero ara tinc els dos gats, que tamb´son molt carinyosos.
      Un petó, Montserrat

      Eliminar
  15. Son verdaderos amigos, nunca te abandonan. Me ha encantado la foto Montserrat, un fuerte abrazo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Pepe.
      Cierto ellos nunca abandonan al dueño, en cambio hay dueños que los abandonan.
      Un abrazo, Montserrat

      Eliminar
  16. Que historia más tierna , la explicas con tanto cariño!!!

    y es que se hacen querer mucho, yo tengo una perrita y no veas como la quiero, son geniales

    me ha encantado la entrada de hoy y el prtogonista tiene una cara de bueno...que descanse en paz!!! Seguro que tu no lo olviadaras nunca

    Una abraçada

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bona nit Pluvisca.
      No lo voy a olvidar nunca ni sus "perrerías", ja,ja.
      Un petó, Montserrat

      Eliminar
  17. Hola Montserrat, esta historia me ha llegado al corazón. Y es que los perros que pasan por nuestras vidas pueden llegar a marcarnos mucho. Yo he convivido con varios perros, recuerdo cosas de todos y cada uno de ellos, su tacto, su mirada, sus manías... Hace tiempo que no tengo perro, y lo añoro mucho.
    Te envío un abrazo enorme.

    ResponderEliminar
  18. Hola Montserrat,
    Una bona historia per Sant Antoni, en Drall me recorda a la gosa que hi teníem abans de l'actual era una barreja de pastor alemany i de rotweiler.
    Era un animal nobilíssim, el que no treu que també i fes de les seves.
    tenia una habilitat extraordinària per obrir portes i per destapar cassoles prendre el contingut i deixar-les tal com les havia trobat.
    A Negreta la baix trobar una vegilia de Sant Joan abandonada a una carretera del Garraf. I un mal dia un cotxe se la va endur també en una carretera. Era una mes de la família...

    ResponderEliminar