ALGUNES FOTOGRAFIES DE LA PRIMERA COMUNIO DEL NOSTRE FILL ALBERT

REBENT A JESUS

A PUNT DE REBRE A NOSTRE SENYOR

AMB ELS SEUS AMIGUETS

NOSALTRES AMB ELS NOSTRES TRES FILLS, EL PERE, QUE PORTA EL CABELL CURT PERQUE FEIA LA MILI, EL JORDI I L´ALBERT

NOSALTRES, AMB L´ALBERT, EL MES DE MAIG DE L´ANY 1991, EN ELS JARDINS DEL LLOCH A ON VIVIM.

Bon dia:Avui diumenge, he triat escriure el tema de la Primera Comunió del nostre fill Albert, el més jove.

Va ser el 26 de Maig de l´any 1991.

Feia només 3 mesos que s´havia mort el meu pare.

I aquell dia el seu record va estar amb nosaltres.

I l´angelet Albert, li va dedicar la seva Comunió el seu avi, pregan per ell.

El Pere estava fent la Mili i li donaren permís per vindre.Es per això que a la foto porta el cabell curt.

L´Albert tenia 8 anys mig.I puc dir, que era un nen amb una fe molt gran, i que va donar més importancia el rebre a Jesús que els regals i la Festa.

Com a homentage el meu pare, varem fer imprimir a l´estampe, el mateix vers qu´ell va escriure quan jo vareig fer la Primera Comunió.Només es van cambiar les paraules femenines, per masculines.

I com ha ajudat en i ajuda en el meu fill, la Fe, en els seus baixons.Degut els seus trastorns, procovats per la depresiò. I està clar tambè amb la ajuda del psiquiatre i del tractamen.Sobretot no deixarse la medicaciò sense permis del metge. A DIOS ROGANDO Y CON EL MAZO DANDO.

Pero repeteixo e insisteixo que per moltes persones la Fe es terapèutica.

Jo de tan en tan m´en vaig a veure a LA MARE DEU DELS DESAMPARATS, i l´Albert m´hi acompanya.-I li dic Mareta, meva prega per ell. I amb quina Pau més gran surto¡¡¡

Ara que està de moda desvirtuà la LA FE, jo la defenso amb més força que mai.

I amb aquest dolç record.Vos desitjo desde Valencia.PAU, AMOR I ARMONIA.Montserrat Llagostera Vilaró

LA QUE M´HA FET EL PIPO¡¡¡¡

AQUEST ES L ´AUTOR DE LA DESTROSSA DEL JERRO.PERO ES EL MEU PIPO¡¡¡

COM HA QUEDAT EL MEU JERRO PREFERIT

Hola, bon día: Bufff¡¡¡¡ LA QUE M´HA FET EL PIPO¡¡¡.Avui que estava tan contenta, perque havia enmarcat i penjat un cuadro pintat, per la meva amiga Higorca.

El Sr. Pipo, el meu gatet, va amb trenca el meu jerro preferit.

Un jerro blanc, amb uns cignes(cisnes), que fa anys vareig anar a comprar amb el meu pare, en una tenda del carrer Verdi de Barcelona.Més que rés era un record sentimental.

Però com que sóc tan "drapaire", en guardarè un trocet.

Fins hi tots he escanejat els troços.

Mecatxis el Pipo.La mare que el va parir.Jo que no sóc mal parlada. Avui ja he dit tacos.

Però ja n´es de pillo. Quan a vis la destrossa, s´en anat a amagarse desseguida.

I ara està voltan el meu alrededor esperan mimitos.

I jo tan fava, desseguida s ´hem passa l´enrabiada.

I es que el meu Pipo es tan dolç i mossegaire.Sembla un gosset.Es molt petitò encare. I jo el tinc mal criat com una criatura.

I es que els animals es com els nens.Totes les coses tenen els seus pros i contres i s´han d´educar.Jo ja l´hi renyat, ja.

Bueno el menys la destrossa del Pipo ha servit de tema del meu blog.

Qui no es conforma es perque no vol.

Amb carinyo. Desde Valencia. PAU I BE, per tothom. Montserrat Llagostera Vilaró

EL RAM DE NUVIA

LES MONTANYES DE MONTSERRAT

EL RAM DE NUVIA EL VAREIG OFERIR A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

ACI ESTIC AMB EL MEU PADRI DE BODA, EN JORDI LLAONART  QUE AMB VA REGALAR EL RAM DE NUVIA.

Bon día: Avui he recordat, que el 30 de Gener de l ´any 1970.Feia un día i mig que ens haviem casat.Vàrem anar a passar uns días a una cel-le de Montserrat.

El primer que varem fer un cop instalats va ser anar al Monestir.I oferir-li a la Moreneta el meu Ram de Núvia, que vareig posà els seus Peus.

El pare hi tenia molta devociò a aquesta imatge.Es per això que jo amb dic Montserrat.Va ser la promesa que li va fer a la Mare de Dèu, que si tenia una nena li posaria Montserrat.

I quan vaig neixa jo, va fer una excurssiò a Peu per donarli les gràcies.

I desprès pobre home, va patir molt per mi.Per la por que no amb pasés rés.Perque jo volia ser grand i els 12 anys amb crepava el cabell.I el pare deïa :-Jo que volia una nena¡¡¡.Però això varen ser coses de l´edad.Perque la veritat es que sempre vareig ser molt sensata. Però el pare es passaba de patir.No se que hauria passat si hagués viscut l´época d´ara.

Ell va estar molt conten de que amb casés als 20 anys amb el Gabriel.Ja qu´ era i és una bona persona.Com deïen en aquella época, jo ja estava ben colocada.

Doncs, tornan a parlar del ram de núvia.M´el va regalá en Jordi Llaonart, que va ser el padri de boda.Encare que el altar mi va acompanyar el meu pare.

I aquell ram, que en tant fervor vaig oferir a la Moreneta, demanat-li que ens unis i protegís el Gabriel i a mi, durant tota la vida, a sigut el tema del meu escrit d´avui.

Ja hi explicat altres vegades, que amb vareig posar Rosa d´abril. en homenatge a la Moreneta.

Desde Valencia vos desitjo un día estupendo.
PAU I BE.
Montserrat Llagostera Vilaró

EL MEU PARE I EL NOSTRE FILL PERE GABRIEL

QUINA FOTO MES TENDRE, L´AVI I EL NET.L´ESTIU DE L´ANY 1973

EL MEU FILL PERE L´ESTIU DE L´ANY 1973, A VILANOVA I GELTRU

EL MEU FILL PERE, SORT QUE LA SEVA COMPANYA ES PELUQUERA.

Bones tardes:

El meu fill Pere G., fa ser el primer net dels meus pares.I el meu pare va ser el su padrí.

I puc dir que tenian passiò per ell.

I com que viviem tan aprop cada dia el veien.

I el Pere qu´ era tan maco.Morenet, amb seu cabell arrisat.Ara encare li té i tan negre, i llarg que semble un gitano, amb tots els meus respetes,per les persones que ho son sempre li dic que s´assembla l´Antonio Flores.Pobret cantan, ja va morir fa bastans anys.

Doncs, el Pere era la nineta dels ulls dels meus pares.

I avui he trovat dos fotografies de l´estiu que varem llogar una casa a Vilanova i Geltrú.Són en blanc i negre. En tinc de colors però estàn en diaposistivas.

Aquell estiu de l´any 1973.El Pere era un nino.Tan dolcet. Aleshores encara no havie nescut el Jordi, precisament aquell estiu amb vareig quedar en estat d´ell.

A Vilanova i La Geltrú i varem passar un mes en una planteta baixa, situada en el Passeig Maritim, aprop del Port i en fron d´una platja.

Els meus pares ens varen venir a veure amb els meu germa i cunyada.

I el meu pare, que només tenia 61 anys, es tornava un nen amb el seu net.

Per això quan vinguerem a viure a Valencia, s´enyorava tan.

I amb un tendre record acabo per avui.

Desde Valencia, desitjo com sempre, amb carinyo.PAU I BE per tothom.Montserrat Llagostera Vilaró

QUAND LA MARE AMB PARLAVA DE REUS I DE TARRAGONA

UNA FOTOGRAFIA MOLT ANTIGA. LA MEVA MARE ES LA DE LES SABATES NEGRES.

AQUESTA CARTERA LI VA PORTAR DE MEJICO, A LA MEVA MARE LA SEVA COSINA ROSO, FA MES DE 50 ANYS.

LA MARE ACI TENIA 15 ANYS,L´ANY 1926

Bones tardes: De nou he trobat una antiga fotografia, feta el mes de setembre de 1926, la mare tenia 15 anys.I li varen fer a Reus.

La mare quand amb parlava de Reus i de Tarragona, s´entusiasmava. Perque ella era nascuda allà.I encare que de molt petiteta va anar a viure a Barcelona, i anava a passar temporadas.

I m´explicava moltes coses.

De la seva cosina Maria.I de la tia Pastissera, que feia aquells dolços tan bons.D´en Josep Maria Prous i Vila, el poeta, qu´era germà per part de pare de la seva estimada cosina.

De com jugaba per Maspujols.A Reus també i vivien els seus cosins Carme,Josep Maria, Amadeu i Claudi Arnavat.Jo fa molts anys que no els he vist.A la tieta Carmeta la vareig veure el enterro del meu pare, però crec que ja són tots morts.

I a Tarragona, hi tenia els seus cosins Eduard,Salvador i Pere Rius.Ells ja no viuen tampoc.

Jo els recordo molt bè.Quan amb vareig casar vaig anar a Tarragona a veurels.

Diuen que les persones que ja no hi són viuen en el record de les vives.I comque els meus records són bons.M´agrada reviurels recordanlos.En el meu cervell hi ha espai per tot.I cada dia aprofito una estoneta per recordar.

Ja persones que diuen que això es perdre el temps.Però jo en dic aprofitarlo.

Hi havie un programa de T.V. 3 que es deia L´INDRET DE LA MEMORIA, i a mi m´agradava molt.

De molt petiteta ja m´agradava preguntar molt en els meus pares, per els meus avis.La seva juventud i la seva infantesa i jo feia fluir la meva imaginaciò.Era com si jo tambè ho visqués.

Si hi ha alguna cosa que amb fa patir, la passo per alt.

Jo un estiu vareig anara passar uns dies a Tarragona i a Reus, amb la cosina Rosa i la tia Genara

Una cosina de la meva mare, la Rosò s´en va anar a viure a Méjico.I quan venian a Barcelona, ens venian a visitar. Jo encare conservo, una cartera de mà, feta a Méjico, que li va regalà fa uns 50 anys.I recordo com si ho veiés, aquella visita que ens va fer amb la seva filla.

I amb aquets records acavo per aquesta tarda.

PAU, AMOR, ARMONIA, per tothom, aquests són els meus desitjos.Desde Valencia amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró.

EL TIET DANIEL

EL TIET DANIEL, HE ENGRANDIT LA SEVA IMATGE DE LA FOTO DE BAIX, L´ANY 1969

JO EN PRIMER PLANO, DARRERA MEU ES VEUEN ELS MEUS PARES, I AL FONS DE TOT EL TIET DANIEL, L´ANY 1969

Bon día:Gràcies al scaner he pogut d´una fotografia, teure l´unica imatge que tinc del meu tiet Daniel.

A la foto es veu el meu tiet de lluny i jo le pogut separar i engrandir.

Es una fotografia que ens va fer la tieta del meu marit, la Maria i es del estiu de l ány 1969, en una excursió en autocar que varem fer la familia, amb Els Amics d´en Mossen Cinto Verdaguer i l ´Orfeò Català, per els paratges on havia nescut i viscut.Folgueroles,Vinyoles d´Oris...

El Gabriel estava fen els ultims tres mesos de Milicies Universitaries i no va vindre.

El tiet Daniel era el germà de la meva mare.Nomès es portaven un any.en un altre escrit parlo una mica d´ell.Amb la mare nomès es portaven un any.

Per mi ha sigut una de les persones més importans del meu passat.Estava casat amb l´estimada tieta Lola i era el pare dels meus cosins Rosa i Daniel.

De joves tan ell com la meva mare tots dos havien sigut molt guapos.Amb fotografies qu´ havia vist jo, i que ara no en tinc cap, semblaven 2 artitas de Cine.Tan alts i esbelts.

El Tiet Daniel, era un estil Herrol Flin.Molt alt, moreno, amb el cabell ondulat i bigoti.

Bè doncs el tiet Daniel, era molt familiar. I quand amb venia a buscar a casa amb la Rosa per portarme a dinar a casa seva, amb motiu d´alguna festa o bè perque si.Jo anava tota orgullosa de porta un tiet tan alt i tan guapo al costat. Si consegueixo alguna foto d´ell de jove ja l´afegiré.La veritat es que el tiet Daniel i la tieta Lola.Formaban un a parella, al estil del Cine romàntic dels anys 40.L´home alt i esbelt i la dona baixeta i femenina.

I amb quina alegria m´enrecordo, el dia que amb varen portar a Segur, a on estava veranejant la meva cosineta Rosa.Vareig anar a sopar a casa d´els tiets i també a dormi, i l´endemà agafarem el tren.

Una altre anècdota que recordo i que amb vaig fer un tip de riure, quan mes de setembre de l´any 1975, vareig dirli que m´ en anava a viure a Valencia.Amb va dir: I que vas a feri a Valencia, a collir melons?.

I la mamà va dir:- Ves tu quina poca solta.Però a mi amb va fer molta gràcia.

I amb va passar una cosa que no m´ha passat amb ningù més i es que el mes d´Octubre de l´any 1975. Estan ell plé de salut,vaig somiar que es moria el tiet Daniel.I el dematí, quan vaig despertà, vaig trucar a casa d´ell sense dir el perque.I estavan tots bè. Després quan el vareig veure per ultima vegada.Li vareig fer un petò, amb un carinyo especial es com si presentis alguna cosa.Al cap d´un mes i mig aproximadamen, coincidint amb els nostre traslat a València.Es va mori d´un derrame celebral.Era molt jove només tenia 65 anys.

El tiet va dir a la meva Primera Comunió que jo m´en aniria al Cel de pet.Perque, amb va veure molt mística.

Gràcies a la Fe que tinc.Se que no l´he perdut del tot i ara està al Cel amb els meus pares i dona i sers estimats.M´es igual que creguin o no creguin.Jo ho crec aixi.

I acabo aquest escrit per avui, resan un Pare Nostre per ell i la tieta Lola.

Desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró.

DOS FOTOGRAFIAS COLOR SEPIA DEL A NY 1931

EL REVERS DE LAS FOTOGRAFIAS, CONFIRMA LA DATA, EL MES DE JULIOL DEL ANY 1931

LA MEVA MARE, AMB EL VESTIT BLANC, TAN GUAPA ELLA.TENIA 20 ANYS. FOTOGRAFIA FETA A L´HOSPITALET DEL INFANT(TARRAGONA) L´ANY 1931

Bones tardes:

Son les 7 de la tarda o 19 h.

Avui no he sortit de casa i he remenat com sempre la caixa dels records.Que per cert està molt desordenada.

Però aquestas fotografies tan antigas de color sepia, les he trobat dins d´un llibre.

I es que jo tinc la costum de posar com a separador fotografies, i es veu que fa temps vareig posar aquestas, que jo he separat i engrandit amb l´scaner perque són molt petites i estan unides.

Mireu si són petites que jo per veurelas bè vaig tenir que usar la lupa.I vaig veure que hi havia la meva mare.Molt jove ella.Nomès tenia 20 anys.

Aquestas fotografies varen fetes a l´HOSPITALET DEL´INFANT, provincia de Tarragona, l ´any 1931.

La meva mare va neixa a REUS. I tan a TARRAGONA com a REUS i tenia i queda encare molta familia decendents dels seus tios i cosins germans.

La meva mare es deïa CARME VILARO RIUS.

A mi m´encantan aquestas dos fotografíes i a vosaltres?.

Desde Valencia, amb tot el meu carinyo, vos desitjo molt Bona Nit.

Montserrat Llagostera Vilaró.

EL BUSCADOR- HOY ESCRIBO EN CASTELLANO

ESTA COSITA MARRON ES UN PEDACITO DE TEJA

ESTA COSITA MARRON, ES UN PEDACITO DE TEJA

Bona nit Buenas noches:

Hoy escribo es castellano.

Esta mañana hemos tenido en el Colegio de la Purísima de Valencia., el IX ENCUENTRO DE CARITAS VICARIA 2.

Ha sido una mañana muy completa y educativa.

En las Sala de Actos.Nos han proyectado varias diapositivas didácticas.

Hemos desayunado.

Luego nos hemos reunido en grupos y expuesto las peticiones más necesarias.

Y al final hemos orado todos juntos en la Capilla.

Y ahora voy a resumir un Cuento muy bonito que nos han contado al comenzar la sesión se llama

EL BUSCADOR

Habia una vez un hombre, que iba andando y buscaba un pueblo, y andaba hasta que se encontró una colina. y desde la colina se divisaba un Pueblo lleno de árboles y verdor.

De repente vio una piedra con una inscripción. FERNANDO. 16 AÑOS, 8 MESES, 6 DIAS.

I luego empezó a ver más y más inscripciones con nombres de personas, con edades que no superaban los 17 años.Aquel paraje era un Cementerio

El hombre estaba sorprendido de que en aquel pueblo las personas vivieran tan poco tiempo.

Hasta que se encontró al jardinero y preguntó-¿Qué esta pasando aqui´, que todo el mundo se muere tan joven?.Y el jardinero le respondió.-Estos no son los años vividos.Si no los años que han vivido las cosas buenas y las han vivido con intensidad y atención.

Jesús fue un gran buscador El vino a salvar lo que estaba perdido.

El fue el Buen Pastor que busca la Oveja Perdida.

El Padre Luis Carlos es quien nos ha hecho la Presentación del Encuentro, Pasado las Diapositivas y relatado este Cuento, que yo he resumido de memoria.y el nos ha hecho la reflexión del Buen Pastor

Ha sido una mañana muy gratificante y hemos sacado fuerzas espirituales y mentales, para poder continuar ayudando, con voluntad y amor a las personas que lo nacesiten.

Y termino por hoy desde Valencia os deseo PAZ, AMOR Y ARMONIA.

Con cariño.

Amb carinyo.Montserrat Lllagostera Vilaró

CADA INYECCIÒ VALIA UN CROMO

UN CROMO MOLT ANTIC, QUE HEM VA DONAR EL MEU PARE, QUAN ERA MOLT PETITETA, PERQUE AMB DEIXÉS DONAR L´INYECCIO.

Bones tardes: Acabo de trovarme en mig d´una página d´un llibre qu´era del meu pare, un cromo molt, molt antic.

Era un dels cromos qu´ell amb donava quan era petiteta perque amb deixés donar l´inyecciò.

I es que el pare sabia fer tanes coses¡.

Recordo aquella caixeta d´alumini qu´ell hi guardava la xeringa i les agulles de donar inyeccions i com ell ho bollia i desinfectava tot.

I jo tindria 5 o 6 anys. I tot sovint estava malateta que no era el sarrampió, la varola borda, quan no el catarro o les enginas.

I venia el Doctor Enric Renau Hornós a visitarme.

I deprès el pare amb donave les inyeccions i a cambi amb regalava un cromo dels d´ell quan era petit.Potser serian de la seva mare.

Es varen perdre tots.Pero mireu, avui n´he trovat un.

I ara acavo perque m´en vaig a divertirme una mica.La meva amiga pallassa Luz Panocha.Fa avui un taller de Risoterapia, i per un parell d´hores tornaré a ser nena.

Que acabeu de passar un bon día.

Desde Valencia, amb molt de carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró.

LA PLANTA BAIXA ON VAREIG NEIXA

JO EL DIA DEL MEU CASAMENT, EN EL REBEDOR DE LA PLANTA BAIXA, ON VAREIG VIURE DESDE EL DIA DEL MEU NEIXEMENT

ELMEU FILL PERE, QUE ACI TENIA UN ANY I MIG, A LA PLANTA BAIXA ON VIVIEN ELS MEUS PARES

Bones tardes:
Ara parlaré de la planta baixa a on vareig neixa, i viure fins que amb vareig casar.

I havien dos entrades.Una la de l´escala i l´altra la del carrer.La porta del carrer, era una gran vidriera.

I a dins i havien unes portas antigas de fusta que tancavem a la nit, per protecció. A ma esquerra de la vidriera i havie una finestreta, que jo hi guaitava quand era petiteta junt amb la tia velleta que vivia amb nosaltres. I a una distancia de la porta hi havia un graonet, a mi m´agradava sentarmi a llegir T.B.O.S. Al rebedor era molt gran i li deiam, la botiga.

Entran a ma dreta hi havia el despatx del pare. I a ma esquerra la habitaciò dels meus pares. Seguidament entran el menjador. A ma esquerra hi havia la meva habitaciò. I a la dreta la del meu germà.

I a través d´una porta del menjador, entravem a la cuina i d´una altre entravem al taller del meu pare.

Sembla qu´ el vegi amb els sus bancs.La fogaina.La máquina de serrar. I al final el pati am el vell llimoner.El pare en un tros de pati si va fer una especie d´estudi per disfrutar de silenci, llegir, pintar i a estones tambè de una mica de solitud.Tinc que dir que jo sòc com ell.A mi tambè m´ agrada tenir el meu propi espai.

El pare s´estimava molt la planta baixa. I devegades que la mare es queixava perque entrava molta pols.Ell deïa .-A mi d´aci amb treurán de peus enfora.

Jo mi trovaba molt bè en aquella casa. I per la part del pati m´enfilava i parlava amb les veinas. I vareig viure desde el 26 de febrer de l´any 1949, dia en el que vareig neixa, la mare ens va tindre al meu germà i a mi a casa, amb ajuda de la comadrona, fins el día 28 de Gener de l´any 1970, día que amb vareig casar.

Però comque m´en vaig anar a viure molt aprop de casa.Concretamen al carrer Encina, junt a la Plaça del Nord. Cada día m´en anave a veure als meus pares.Fins qu´el Decembre de l´any 1975, ens en varem venir a viure a Valencia.

I mireu ara moltes nits, encare hi somiu amb la planta baixa i en els meus pares.I en els carrers de Gràcia.Jo quan m´en vaig a dormir dic.-Ara començo un altre vida, perque els meus somnis semblen ben reals.I encare que hem desperti varias vegades a la nit, torno a somniar.

I ara torno el present i plego, per avui. D´aci una estona m´en tinc d´anar a la Parróquia que avui tenim atenció Primaria de Cáritas i feina no en falta.

PAU I BÈ , desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró

GRACIES AQUEST BLOG, I A L ´APARTAT BUSCAN A PERSONES IMPORTANS DEL MEU PASSAT, M´HE COMUNICAT AMB LES MEVES COSINES

A PRIMERA FILA LES TIAS PEPETA I LLUISA, I JO. A DARRERA EL TIET JOAN LLAGOSTERA I LA TIETA ENRIQUETA. EL DIA DEL CASAMENT DEL MEU GERMA

ELTIET JOQUIM LLAGOSTERA, LA ROSA MARIA AL MIG, I LA TIETA ROSA, EL DIA DEL BATEIG DEL MEU FILL JORDI


EL GABRIEL I JO PARTIN DEL PASTEL DEL DIA DEL BATEIG DEL NOSTRE FILL JORDI


EL MEU GERMA, JO, I ELS MEUS PARES, EN EL CONVIT DE LAPRIMERA COMUNIO DE LA MEVA COSINA MARIA DELS ANGELS

Bon día: Gràcies a aquest sencill blog, ahir amb va telefonar una cosina que feia molts anys que no sabia rés d ´ella.

La meva cosina Rosa Maria Llagostera.

Ella es filla d ´un cosi germà del meu pare. El tiet Joaquim

I avui amb posaré en contacte, amb la Maria dels Angels, filla del germà del tiet Joaquim. El tiet Joan Llagostera.

Jo considero molt importan de tan en tan poguer parlar i sapiguer de les persones i familiars que han sigut importans en el meu passat.

Perque ellas formen part dels meus origens. De la meva identitat.

Quan els records sòn bonics, jo trovo que es un regal portarlos el present.Ja se que hi a persones que no están d´acord. Però, jo sòc rebel. I encare que visc amb els peus a terra i en el present de cada día. Alguna estoneta al día respirar fons.I recordar l´infantesa per mi es gratifican.

El meu pare, m´explicava moltes coses de quan ell era petit. De quan vivie el Clot i dels seus estimats cosins Joan i Joaquim. I del pare d´ells germà del meu avi Celestino, que a la vegada era el seu padrí i poseriormen va ser el del meu germà.

Jo no el vareig arrivar a coneixer.Però si a la seva senyora.La tia Pepeta. A la que amb vareig estimar moltíssim.

El venir a viure a Valencia, i amb la vida tan estressan que portem tots. Es perd molt el contacte amb les persones.

L´Internet si es fa servir amb seny.Es un gran invent.I molt cultural.

Però el que dic jo ferlo servir amb seny.

I amb aquesta al-legria, d´haver-me posat en contacte amb la meva cosina, acavo desitjan desde Valencia PAU I BE, per tothom. Montserrat Llagostera Vilaró

ELS NOSTRES MONSTRUITOS

ELS NOSTRES TRES MONSTRUITOS, EL NADAL DE L´ANY 1985

L´ESTIU DEL´ANY 1985 A SIETE AGUAS. ELS TRES FILLS I JO AL MIG

Hola, Bon día: He trobat la foto dels nostres tres monstruitos.

Quina época més bonica.Tenian aleshores,15, 11 i mig i 3 anys.

Era el primer any que viviem el pis qu´ estem ara.I per Nadal els vàrem fotografiar a tots tres amb aquets caretos.

Aleshores jo era com una gallina lloca. Encare anavem a tot arreu junts. I devagadas amb posava histérica.I era normal, perque amb tres xicots a casa. De vegades i havia molt de jaleo.I a mi que m´agrada bastan el silenci.Ai Monserrat a on t´havies ficat¡¡¡.Però tambè hi havia molta al-legria.

La veritat es que es barallaven com a xinos.Desprès el meu fill gran es Cinturò Negre i Professor de Tai-Xi.

La veritat es que quand s´acavabem les vacances de l´escola jo deia:Que bè ara començan les meves vacances.

I els meus pares qu´els anyoravan tan.Quan passaven una temporada amb nosaltres, s´entornavan cap a Barcelona vacunats dels nois ja, ja.-Nena, amb deian vos anyorem molt.Però ara ja estem vacunats per una temporada.

I es que els meus monstruitos devegades es passaven una mica.eran com en Pinxo i en Panxo.

Per cert no el sabeu aques dit?:

EN PINXO, VA DIR A EN PANXO,

VOLS QUE ET PUNXI AMB UN PUNXÓ

I EN PANXO VA DIR EN EN PINXO,

PINXO PUNXAM,

PERO A LA PANXA NO

Bè doncs ells eren uns pinxos.Però en fi i al cap els meus pinxos.

Si sapiguesiu el feliç que sóc quan ens reunim tots¡¡¡

Ara a casa hi a un nou pinxo, en Pipo, el gatet, que no para d´anar a devant i darrera i si no li fem cas. S´ens enfila i mossega, flujet,i jo li dic tu no ets un gat ets un gosset.

I la dolça Lucia, la neteta.Quan truca per teléfono pregunta:¿ Yaya y el Pipo, como está el Pipo?.I ahir el meu marit, va dir:Mirala amb contes de preguntar per el iaio, pregunta per el gat.

Però desprès va parlà amb ell i el Gabriel tot content.

I amb aquesta al-legria de records.Vos desitjo com sempre amb carinyo PAU, AMOR, SALUT I ARMONIA. Desde Valencia Montserrat Llagostera Vilaró

JUNY 1990, PARIS

EL GABRIEL I JO PASSEJAN PER PARIS

ELS NOSTRES AMICS I JO

EL GABRIEL I JO EL MES DE JUNY DEL ANY 199O DEVANT DE LA TORRE EIFFEL

Bon día: I quins records més bonics, venen avui en la meva ment.¡¡¡

Sòn aquells días del mes de Juny a Paris.

Va ser a finals de juny del any 1990, una senyora amiga i jo acompanyarem els marits en un viatge de feina.

Els dos nois grans es quedaren sols a casa, eran molt responsables.El Pere tenia 19 anys i el Jordi 16. I el petit Albert el portarem a Barcelona, a casa de la tieta Maria.Total només foren uns cuatre o cinc días.

Feia poc que havien estrenat cotxe i el viatge va servir de rodatje.

Va ser un viatge molt agradable. Tambè varem visitar Grenoble i Lyon.

I ferem un recorregut en un tren d´alta velocitat.

A Paris varem pujar a la Torre Eiffel.

Passejarem per les aigüas del Sena amb el bateau mouche.

La meva amiga havia caigut i varen tindre que anar a l´hospital.Afortunadamen nomès es va fer mal en el braç. A part d´això, tot va anar molt bè. Va ser un viatge que no oblidarem mai. Encare que molt curt per veure tantes i tantes coses com hi han a Paris.

Amb va agradar molt l´educaciò . Entraves en un Resturant i la gent dinave en silenci o parlava molt baixet. D ´això els espanyols tindriem que pendre exemple.

Allà es sopa molt aviat.

Una anécdota que recordo. Que per la ciutat, agafavem taxis. El cotxe l´haviem deixat aparcat. I que els taxistes, ens cobravem per viatjers. O sigui que teniem que pagar un taxi al preu de dos.

D´aquest viatge tenim una cinta que va grabar el nostre amic.

I quantas coses de tots colors, ens en passat d´aleshores fins ara.

Però puc dir que el balanç es positiu.

I es normal que com a tothom, en passem de totes menes.

El mes trist es que els meus pares, i la tieta i altres sers estimats ja no hi sòn.

El més bonic es la meva neteta de tres anys.La preciosa Lucia.

I el meu gatet Pipo, que no para de fer entramaliaduras.

I sobretot que el Gabriel i jo continuem junts fen el nostre cami.

Desde Valencia, desitjo de tot cor PAU, AMOR I ARMONIA.Montserrat Llagostera Vilaró

EL MONUMENT DE JOSEP ANSELM CLAVE

MONUMENT EN HOMENATJE A JOSEP ANSELM CLAVE, FUNDADOR DE LES CARAMELLES


LA FOTOGRAFIA D´AQUEST MONUMENT, ES MOLT ANTIGA.
ENCARE ESTABA SITUAT A LA RAMBLA DE CATALUNYA.

Bones tardes: Torno a escriure.Es diumenge.Avui no he sortit de casa.Estic costipada tinc malestar. I he agafat un vell libre de Historia de Barcelona. I m´he topat amb una fulla qu´ està retratat el monument a Josep Aselm Clavé., que va ser el fundador de Les Caramelles.Una coral formada per homes que cantaven Habaneres.

L´estatua està situada al Passeig de San Joan, i quan jo era petita, inclùs adolescent era motiu de discussiò amb la meva mare.

El tamany de la figura, aguantada per una columna molt alta, era el motiu de discussiò. Jo li deia a la meva mare:-Mare si baixessin l´estatua de la columna seria del tamany d´una persona oi?

-La mare contestaba, no nena no.Es molt més gran.

I jo no ho enetenia.I erre que erre, deia que era del tamany d´una persona.

I sempre que passavem per el Passeig de Sant Joan, i això era quen anavem a casa dels meus titets que vivien, al carrer Marina, aprop de la Sagrada Familia, teniam la mateixa discussió, fins que un día vareig compendre que quan s´alça un objecte desde baix sembla molt més petit.Ja n´era de soca ja.

El Monument a Josep Anselm Clavé, fou inaugurat l ´Any 1888 a la Rambla de Catalunya i anys després trasladat al Passeig de Sant Joan, qu´es el lloch on jo el vaig coneixe.

Encare que fa 33 anys que visc a Valencia no hem deixo de recordarme de la meva estimada Barcelona, i de les anécdotes que vaig passari de petita i d´adolecent, inclús de casada.

Que acabeu de passar un bon dia.

Desde Valencia amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró

-----....----...----...----...----....----....----....----....----....----....----....----...----....---....----....----

----....----....----....----...---...---...---....----....----...----....----....----....----....----...----...---...----

----...----...----....----....----....----....----....----....----....----....----.....----....-----...----...---..-----

---....---....----....----....----.....----....-----....----....----....----....----.....----....----....-----....-------.

EL CUPON AHORRO DEL HOGAR

JO, L ´ANY 1959

Bon día: Ara arreglan papers, m´acabo de trobar una llibreteta del antic Cupón Ahorro del Hogar. Me la va donar la meva cunyada Isabel, fa uns anys.

I mirant -la m´hen vingut els records, de quan amb la mare enganxàvem aquells cuponets.

Quan vàren sortir al mercat, jo tindria uns 9 o 10 anys. O sigui qu´ era a finals dels anys 50 o principìs dels 60.

Aleshores i havia moltes botigues que segons el gastos que es feia et donavem un número determinat de cupons.

Recordo un día que varem anar la mare i jo a comprar roba per fer llençols, a la tenda del Sr.Pobladò, que els pares hi teniam amistat, i ens en van donar molts cupons.I jo, mentres la mare parlava els anava enganxan.

I amb quina falera que jo els contaba i col-locava a la llibreta. I quina il-lusiò quand ja en teniem varies de plenes. I podiem recollir una vaixella.Una vegada, ens varem donar una de flors molt bonica, que la mare posaba per Nadal i altres aconteixements.

I es que sapiguer tindre il-lusions amb les bones petites coses, per mi ha sigut molt importan.Sobretot perque son les més accessibles.

I ara continuo igual.

Ara quan surto al carrer i veig persones que tenen moltes coses i estan malhumoradas, perque mai en tenen prou.Pregunto. A on ens ha portat aquesta societat acel-lerada de consum?.

Una altre cosa es la preocupaciò dels que es troban sense feina, degut a la crisis. això si que es gros. Però de totes maneres, no s´han de perdre les il-lusions i lluitar.La Fe i l´Esperança, son dos de les teràpies més grans i són les linternes que il-luminen el meu camí, quan tot es veu fosc. Jo es la lluita que tinc amb un dels meus fills depressiu.Sóc un disco rallat.Però crec que més val ser una mare positiva. Ajuda més a viure i a tirar les coses endavan.

I amb el record del Cupón Ahorro del Hogar, acabo per avui.

Desde Valencia desitjo PAU I BE. Amb carinyo, Montserrat Llagostera Vilaró

LA PRIMERA COMUNIO DEL NOSTRE FILL PERE

AMB EL GABRIEL, JO I EL SEU GERMANET JORDI

EL PERE ,AMB EL MEU PARE, LA TIETA MARIA, LA MEVA MARE I EL SEU GERMANET JORDI

EL PERE AMB SEU GERMANET JORDI . FOTOGRAFIES FETES EN ELS JARDINS DEL COL-LEGI CALICANTO

EL NEN DEL MIG ES EL PERE

Bon día: Avui els meus records van dirigits a la Primera Comunió del nostre fill Pere.

Va ser el mes de Maig de l´any 1979.

Només portavem tres anys i mig vivin a Valencia.

I el Pere anava al Col-legi Calicanto de Chiva(Valencia).

Aleshores viviem al carrer Brasil, i un autocar el recollia cada día a les 8 del mati i no tornava, fins a les 7 de la tarda.

Ara no se si el portaria tan lluny, perque tot el día fora de casa i jo no travallaba, i no el vaig poguer disfrutar tan.En el Jordi quan va 5 anys tambè li varem portar.Tots dos i van estudiar fins que van anar al Institut.

En aquest Col-legi, m´el varen Preparar per la Primera Comunió .

Era i es un Col-legi situat a las Cumbres de Calicanto, o sigui que allà es respira aire pur.

Quan va tindre 8 anys i mig, i amb el cor plè d´inocencia va rebre per Primera vegada a Jesús.

Els meus pares, i el meu germà i cunyada, es desplaçaren de Barcelona, la tieta Maria ja feia uns días que estava a casa amb nosaltres. I tots junts, varem passar un día molt feliç.

Va celebrar la Ceremonia el Pare Emilio Bayarri. I tots junts varen Cantar el Himno a la Alegria.

La veritat, es que va ser un dia inoblidable.

Aleshores, encare no havia nascut l ´Albert.

Nosaltres a casa hem donat als nostres fills una educació Cristiana. Desprès cada un a decidit si practicava o no. Però porten uns bons principis.

En Pere i en Jordi, encare es relacionan amb algus antics companys d´aquest Col-legi. I fa poc es varen reunir amb un dinar d´antics alumnes i professors.

Acabo desitjan com sempre PAU, AMOR I ARMONIA. Desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró

MARONA MEVA

LA MARONA I JO, QUE ACI ESTIC ENFADADA

JO SONRIENTA TINDRIA UNS TRES ANYS

Hola: Són les 12,30 del migdia.

M´enrecordo de tu marona meva.

Tan alta, tan esbelta tan elegant.

Jo, tan rebesudeta com era, semblava un cigronet al teu costat.

Tan perfecionista com erats. I tan bona modista. Amb aquells sobrefiladets tan petitons que feias. I tan endresada.Jo veus sóc més desordenada, i no dono tanta impòrtancia a les coses com li donaves tu.

Sobretot amb el que dirá la gent i el quedar bè.

I mareta meva, quand anaven de visita. I devagades en les visitas de compromís, amb deias:-Nena escolta i calla.I estigues quieteta.Done les gràcias per tot.

Quand estavan esperan, el metro amb feias un repàs a veure si les orelletas estavan ben netas i disimuladament, mi pasaves la punteta del mocador.

I quand trovabem una persona coneguda i amb deia:-Com et dius maca?.Tu mareta t´en quedavas miran a veure el que deia i jo tota eduquedeta conestava:-Montserrat Llagostera Vilaró, servidora de vosté.

I ara que pensarás, si desde al Cel amb sens que se m ´escapa algún taco .

I es que els temps en caviat tan de quand jo tenia tres o cuatre anys.

Ara si crido l´atenció a alguna criatura que está fen una malesa als jerdins i pot pendra mal.I les mares ten frescas¡ Encare amb contestan de mala manera, que amb cuidi de mi.

Però mareta meva les llavoretes qu´ el pare i tú amb vareu sembrar de petita, m´en quedat ben arreladas.Gràcias mareta meva.Vares ser una de les millors persones que en passat per le meva vida.

Un Parenostre per tu.

PAU, AMOR ARMONIA .Desde Valencia, amb carinyo.Montserrat Llagostera Vilaró

PRECIOSA VALENCIA

FOTO DE L´OCEANOGRAFIC, SITUAT A LA CIUTAT DE LAS ARTS I LES CIENCIAS DE VALENCIA


Hola: Són la 1,45 del migidia.Avui estic sola a casa.


Fa un día preciós, i el sol il-lumina els carrers.


Jo he estat tot el matí fora de casa De tan en tan, m´agrada pasejar tota sola., perque vaig al meu pas , reflexiono i disfruto de puguer anar a la meva "bola". Sóc bastan independen.


I pasejar per Valencia, sense presas es gratifican.


La veritat es que cada día l´estan posan més guapa.


I es que no li falta de rés.


La seva horta, les seves platjas. I ara tan moderna, amb el oceanogràfic i el Parc Biològic.


I tan acollidora com és aquesta terra.


Jo sóc catalana, no he deixat mai de ser-ho. Però a Valencia tambè la considero la meva terra.

Qui li havia de dir en el meu pare quand ell hi va pasar la Guerra., que la seva filla hi anaria a viure.

I un dels seus nets i bisneta serian valencians.

Les persones que creuen en les energies, potser amb dirien que va ser aquella bosseta amb terra valenciana, que s´en va emportar a Barcelona i el vers que va escriure ell:

TERRES DE VALENCIA,

TERRES DE BONDAD,

TERRES DE CLEMENCIA,

FETES CARITAT.

Aquest vers ja l´he posat en una altre página del meu blog, pero m´agrada tan que no hem fa res repetirlo.

Doncs beneida siguis dolça Terra Valenciana i la Mare de Dèu dels Desamparats.

Desde aquesta preciosa terra.Vos desitjo amb carinyo.PAU, AMOR I ARMONIA.Montserrat Llagostera Vilaró