ESTE ERA DRALL, FOTOGRAFIA ESCANEADA, DE UNA MUY ANTIGUA QUE TENGO EN CASA.
BONES TARDES:
Encare que fa un tems ja li vareig dedicar un Post, avui día de S. Antoni Abad, patró dels animals l´he volgut recordar.
Es deia Drall, era el gos de la Maria, la tieta del meu marit.
Vivía a Barcelona amb ella, pero de tan en tant venía amb la seva mestressa a Valencia a pasar temporades amb nosaltres.
Era un pastor alemany.
Els seus pares eran una gossa lloba i un gos caçador, es per aixó que tenía les orelles una mica caigudes.
El seu pel era fi i suau, estaba molt ben cuidat i era carinyosissim, tant es aixis que si anaba amb la seva mestressa per el carrer i amb veia de lluny , la tieta el tenía de deixar anar i s´amb tirava el damunt i amb llepava de dalt a baix.
Quan anavem a buscar el diari el portava amb la boca i a la seva mestressa, quan vivía a Barcelona li havia portat una bossa amb fruita desde el Mercat de San Antoni fins on vivía.
Tenía sis mesos menys que el meu fill mitjá.
Quan volia anar el carrer ell mateix portava la cadena perque el traguessim.
A mi m´havia fet alguna "perrería".
Un día que tenía la bandeja de macarrons gratinadets i tot,en un descuit qu´ estaba la porta de la cuina oberta, ell mateix es va servir el dinar i després amb mirava amb una cara d´inocentó que trencava el cor i amb veia incapaç de renyarlo.
Un altre día, que anava recen arreglat de perruquería de gossos, tan polit i passejavem per el Passeig de la Pexina, s´amb va escapar i es va tirar amb una acequia que hi havía aleshores i va tornar fet un cuadro i al arrivar a casa la seva mestressa encare amb va renyar a mi.
Total que el varem tenir que posar de cap a la banyera.
Fins que un mal día, quan tindría uns 14 anys es va morir a la seva casa de Barcelona, al costat de la seva mestressa.
Vos dic la veritat ho vareig sentir molt.
Podría escriurer moltes págines viscudes amb ell, pero el temps mana.
PAU I BE.
Desde Valencia amb carinyo, Montserrat Llagostera Vilaró.
Si voleu veurer el meu altre blog de fotografías clicad http://lamiradadeunarosadeabril.blogspot.com
BUENAS TARDES:
Aunque hace tiempo ya le dediqué un Post, hoy día de S. Antonio Abad, patrón de los animales, lo he querido recordar.
Se llamaba Drall, era el perro de Maria, la tieta de mi marido.
Vívia en Barcelona, pero de cuando en cuando venía a Valencia con su dueña a pasar temporadas con nosotros.
Era un pastor alemán.
Sus padres eran una perra pastor alemán y un perro cazador.
Su pelo era fino y suave, estaba muy buien cuidado y era cariñosísimo, tanto es así que cuando su ama lo llevaba a pasear y me veía de lejos, tenía que soltarlo y se me tiraba encima y me lamía de arriba a abajo.
cuando íbamos a buscar el periódico, lo llevaba con la boca, y a su dueña, cuando estaban en Barcelona, le llevaba la bolsa de la fruta del Mercado de San Antonio hasta donde vivía.
Tenía 6 meses menos que mi hijo mediano.
Cuando quería ir a la calle, el mismo nos traía la cadena para que lo sacáramos.
A mi me había hecho alguna "perrería".
Un día que tenía la bandeja de macarrones, recién gratinaditos, en un descuido pues estaba la puerta de la cocina abierta, el mismo se sirvió la comida y después me miraba con una cara de inocentón, que me daba pena reñirlo.
Otro día que iba recién arreglado en la peluquería de perros, tan aseado y paseábamos por el Paseo de la Petxina de Valencia, me me escapó y se fue a bañar en una acequia que habíe entonces y salió hecho un cromo, todo sucio y al llegar a casa su dueña aún me riñó a mi.
Total que tuvimos que meterlo de cabeza a la bañera.
Hasta que un mal día cuando tenía 14 años, murió en su casa de Barcelona, junto a su amita.
Os digo la verdad, lo sentí mucho.
Podría escribir muchas páginas vividas con él, pero el tiempo manda.
PAZ Y BIEN.
Desde Valencia con cariño, Montserrat Llagostera Vilaró
Si queréis ver mi otro blog de fotografías clicad http://lamiradadeunarosadeabril.blogspot.com
Montserrat,aquest dia de avui fà 42 anys ens varm casar la Praxdes i jo,per aui ja començan els tres tomsJo tinc un tequel es una rassa petita i molt casador,pero el tinc que tindre lligat, perque ens pija, per tot arreu, i puja pel sobra dels fogons;en fi una joia.Una abraçada
ResponderEliminarFELICITATS JULIO, jo amb vareig casar un any avans que tu el día 28, d´aquest es fará 43 anys.
EliminarTenia 20 anys, bueno amb faltava un mes pels 21.
Una abraçada, Montserrat
Siempre se recuerdan como seres muy queridos, no he tenido perro pero tenían mis sobrinas y cuando las visitaba sentía que ellos hacián bien parte de la familia y me lo pasaba bien.
ResponderEliminarUn abrazo
Hola Mari-Pi-R
EliminarYo ahora tengo dos gatos Pipo y Crispin y son muy mimosos.
Per al Drall, solo le faltaba hablar.
Un beso, Montserrat
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
EliminarAmiga Montserrat, como hace mucho que no se nada de ti paso por tu blog para dejarte un abrazo, esta noche si Dios quiere publicaré una poesia.
ResponderEliminarHola José Maria
Eliminar¡Ay la falta de tiempo, quieroo hacer tantas cosas, demasiadas!
Pasaré a ver tu poesía.
Un abrazo, Montserrat
Qué recuerdos de Drall. Yo lo conocí, y tuve la suerte de jugar con él, y creo que no ha hay muchos perros que hayan tenido un hogar donde se les haya querido tanto como él. Tanto la tieta, como Gabriel y Montse lo adoraban. Los niños de entonces Pere y Jordi, tenían un inmejorable compañero de juegos. Un recuerdo cariñoso para él y la tieta. Un abrazo fuerte para vosotros
ResponderEliminarHola Marisa.
EliminarYa me acuerdo ya, y cuando estábamos en La Eliana, yo tenía 26 sños y tu eras casi una niña.
Entonces se me juntaron el Drall y mi gato siamjés tom ¡Cuántos años
han pasado madre mía, era al principio de vivir en Valencia.
Albert no había nacido aún y Pere y Jordi eran pequeños.
La tieta Maria ya hizo 5 años que faltó.
Gracias por comentar.
Un beso muy grande, Montserrat
Jo penso que tots hem estat posats al món per ensenyar-nos mutuament. M'agraden molt els animals, molt. Encantadores anècdotes que fan que els amics de quatre potes que han marxat sempre visquin amb nosaltres.
ResponderEliminarDoncs si Ramón, en aquest mon hi cabem tots.
EliminarI saps penso que una persona qu´estima els animals es una bona persona.
Una forta abraçada, Montserrat
És veritat, que avui és Sant Antoni, ja ho diu la dita:
ResponderEliminarSant Antoni del porquet,
compteu que és el dia disset.
Un bon dia per recordar l'amic de quatre potes...Els gossos són molt fidels i es fan estimar, aquest te cara de bona persona!!!
Petonets.
Hola M.Roser.
EliminarEn Drall era una personeta peluda, només li faltaba parlar.
Moltes gracies per el teu comentari.
Un petó, Montserrat
Es lo que tienen los animales que nos encariñamos con ellos y luego dejan una huella profunda en nosotros.
ResponderEliminarUn abrazo fuerte amiga.
Hola Rosario.
EliminarY son tan agradecidos.
Pienso que hay que educar a los niños para que amen a los animales.
Un beso, Montserrat
Los amigos son así...Nunaca se olvidan.
ResponderEliminarBesote guapa
Hola Msnuel.
EliminarEs cierto y Drall era un perro muy noble y cariñoso.
Un abrazo, Montserrat
Nuestras mascotas dejan su esencia en nuestro interior y su huella es perdurable a través de los Tiempos.
ResponderEliminarUn abrazo.
Buenos días Pedro Luis.
EliminarY los perros más.
Aunque tambnién recuerdo con cariño los otros gatos que tuve. A Tom, un siamés que vivió 19 años, Zipi y Zape los dos gatos anteriores que vivieron unos 17 años y eran mellizos. Ahora disfrutamos de Pipo y Crispín, que son dos gatos muy mimosos.
Un abrazo, Montserrat
Tu deus de cuinar molt be amiga meua, mira que es quedaria a gust animalet! Macarrons gratinats...boníssims!!!
ResponderEliminarSembla que era un bon gos...tots ho són, tu ja saps com m'estime els animals.
Abraçades estimada amiga.
Hola Remei.
EliminarDiuen que si que cuino be.
Pero el Drall, un día de Nadal també es va zampar una barra de turró i després va tindre caguetes ja, ja.
Una abrçada, Montserrat
HOLA MONTSERRAT ¡¡¡QUE PERRO MAS HERMOSO !!! YO VEO LOS PERROS MAS NOBLES
ResponderEliminarQUE A LOS GATOS, A MI ME GUSTAN MAS, TUVIMOS DOS EN DOS OCASIONES
Y SE MURIERON DE VIEJOS, LOS QUERIAMOS MUCHO TODA LA FAMILIA,,,
SON NOBLES Y AGRADECIDOS.
MUY BUENAS MADRUGADAS, BESOS PARA TI, CONCHITA,
Buenos días Conchita.
EliminarDrall era especial, sólo le faltaba hablar.
A mi también me gustan los gatos, mira ahora los tengo a los dos a mi lado mientras escribo y cuando estoy en casa,van donde estoy yo.
Un baso, Montserrat
Los perros nos roban el cariño y es muy difícil olvidarlos
ResponderEliminarHola Luis:
ResponderEliminarEs verdad y a mi ahora mis gatos que también son muy cariñosos, pero como el perro Drall, ninguno.
Un abrazo, Montserrat
El gos es el millor amic que pots tenir, a mi m'encantan i sempre recordaré als dos que hems van deixar, i la petita que ara tenim es una preciositat de carinyosa i neta.
ResponderEliminarHola Pakiba.
EliminarA mi també m´ agraden molt.
Pero ara tinc els dos gats, que tamb´son molt carinyosos.
Un petó, Montserrat
Son verdaderos amigos, nunca te abandonan. Me ha encantado la foto Montserrat, un fuerte abrazo.
ResponderEliminarHola Pepe.
EliminarCierto ellos nunca abandonan al dueño, en cambio hay dueños que los abandonan.
Un abrazo, Montserrat
Que historia más tierna , la explicas con tanto cariño!!!
ResponderEliminary es que se hacen querer mucho, yo tengo una perrita y no veas como la quiero, son geniales
me ha encantado la entrada de hoy y el prtogonista tiene una cara de bueno...que descanse en paz!!! Seguro que tu no lo olviadaras nunca
Una abraçada
Bona nit Pluvisca.
EliminarNo lo voy a olvidar nunca ni sus "perrerías", ja,ja.
Un petó, Montserrat
Hola Montserrat, esta historia me ha llegado al corazón. Y es que los perros que pasan por nuestras vidas pueden llegar a marcarnos mucho. Yo he convivido con varios perros, recuerdo cosas de todos y cada uno de ellos, su tacto, su mirada, sus manías... Hace tiempo que no tengo perro, y lo añoro mucho.
ResponderEliminarTe envío un abrazo enorme.
Hola Montserrat,
ResponderEliminarUna bona historia per Sant Antoni, en Drall me recorda a la gosa que hi teníem abans de l'actual era una barreja de pastor alemany i de rotweiler.
Era un animal nobilíssim, el que no treu que també i fes de les seves.
tenia una habilitat extraordinària per obrir portes i per destapar cassoles prendre el contingut i deixar-les tal com les havia trobat.
A Negreta la baix trobar una vegilia de Sant Joan abandonada a una carretera del Garraf. I un mal dia un cotxe se la va endur també en una carretera. Era una mes de la família...