Desembre

Desembre

ME ACOMPAÑAN

martes, 20 de mayo de 2014

LA PRIMERA COMUNIÓ DE LA MEVA NETA-LA PRIMERA COMUNIÓN DE MI NIETA

MI NIETA LUCIA CON SUS PADRES

LUCIA Y YO EN LA PUERTA DEL RESTAURANTE

                                                                             YO

MI MARIDO Y YO, TAN FELICES
MI HIJO ALBERT, QUE ES PADRINO DE LUCIA, Y YO

QUE ILUSIONADA ESTÁ CON SU TARTA

Y YO AQUÍ LEYÉNDOLE EL POEMA QUE CON TANTO AMOR LE ESCRIBÍ

BON DÍA:  EL DISSABTE, VA SER UN DÍA PLÉ DE FELICITAT, PER MI AMB DOBLE MOTIU, COM A CREIENT I COM A IAIA, DONCS LA MEVA NETA, REBÍA A JESÚS PER PRIMERA VEGADA, EN EL SEU COR.
ACI TENIU ALGUNES FOTOGRAFÍES I EL POEMA QUE AMB TANT AMOR LI VAREIG ESCRIURER

A LA MEVA NETA LUCIA, EN LA SEVA PRIMERA COMUNIÓ

Estrelleta lluminosa,
tant dolça i tant formosa.
Avui a Jesús has rebut,
que sortosa que has sigut!

Si El portas dins del teu cor,
sentirás el seu Amor
i mai sola estarás,
doncs prop d´Ell et trovarás.

I aquest día tan feliç ,
en un recó de la ment,
ja per sempre el guardarás,
com en un joier amorosament.

Desde Valencia amb carinyo.


BUENOS DÍAS:  EL SÁBADO FUE UN DÍA LLENO DE FELICIDAD, PARA MI CON DOBLE MOTIVO, COMO CREYENTE Y COMO ABUELA, PUES MI NIETA RECIBÍA POR PRIMERA VEZ, A JESÚS EN SU CORAZÓN.
AQUÍ TENÉIS ALGUNAS FOTOGRAFÍAS Y EL POEMA QUE CON TANTO AMOR LE ESCRIBÍ


A MI NIETA LUCIA, EN SU PRIMERA COMUNIÓN



Estrellita luminosa

tan dulce y tan hermosa.

Hoy a Jesús has recibido

¡Cuánta suerte que has tenido!



Si Lo llevas en el corazón,

sentirás un gran amor

y nunca sóla estarás,

pues siempre cerca lo tendrás.



Y este día tan feliz,

en un rincón de tu mente,

siempre lo guardarás,

como en un cofre amorosamente.



Montserrat Llagostera Vilaró

Desde Valencia con cariño.



viernes, 16 de mayo de 2014

ELS CREPATS-LOS CREPADOS

BONES TARDES:
Miran aquesta fotografía, m´enrecordo dels disgustos del meu pare,(la mare amb deixaba fer),  quan amb 12 anys, amb pentinaba amb aquest crepats.
I no m´estranya, ara amb donaría a mi mateixa un mastegot i amb pentinaría amb trenetes, pero era  la moda i volía semblar gran.
Ai Senyor, que tonta qu´era.!
De vegades surtia de casa amb la laca a la cartera i quan arrivabe a Oficinistes, Orientación Católica para Oficinistas, una mica abans de començar les clases, ens crepavem el cabell les unes a les altres.
I comque per carrer amb deian piropos i jo infeliç amb creia qu´estava tan maca.
Menos mal que no amb va passar mai rés dolent.
Ah,  pero el que va passar  es que després als  19 anys amb pentinava amb cuetes, aleshores ja no volía semblar gran.
Bueno, ja vos es explicat una altre etapa de la meva vida.
PAU I BÉ.
Desde Valencia amb carinyo.

BUENAS TARDES:
Mirando esta fotografía, me acuerdo de los disgustos de mi padre (mi madre me dejaba hacer), cuando con 12 años, me peinaba con estos crepados.
Y no me extraña, ahora  me daría a mi misma un cachete y me peinaría con  trencitas, pero era la moda y quería parecer mayor.
¡Ay Señor, que tonta que era!
A veces salía de casa con la laca en la cartera y cuando llegaba a la Orientación Católica para Oficinistas,
un poco antes de empezar las clases, nos crepábamos  el pelo las unas a las otras.
Y como en la calle me decían piropos y yo infeliz de mi, me creía que estaba tan guapa.
Menos mal que nunca me pasó nada malo.
Ah, pero lo que pasó es que después a los 19 años me peinaba con coletas., entonces ya no quería parecer mayor.
Bueno, ya os he explicado otra etapa de mi vida.
PAU I BÉ.
Desde Valencia amb cariño, Montserrat llagostera Vilaró
 

sábado, 10 de mayo de 2014

EL GALIFARDEU DE TRES- EL MOZALBETE DE TRES

BON CAP DE SETMANA:
Avui tradueixo d´aquesta página qu´escanejat d´una revista Patufet que tinc a casa, del 31 de Març de  l´any 1972, fou escrita per el que va ser  un gran  humorista, escriptor i dibuixant Joaquim Muntanyola
.Aquesta fotografía le treta d´Internet
Desde Valencia amb carinyo

BUEN FIN DE SEMANA:
Hoy traduzco al castellano esta página que he escaneado de una revista Patufet que tengo en casa, del 31 de Mayo de 1972, fue escrita por el que fue un gran humorista, escritor y dibujante, Joaquin Muntanyola.


EL MOZALBETE DE TRES

La Xufi era una casadita joven que tenía un niño a medias con su madre. Me explicaré.
El Oriol, el marido de la Xufi, quería que su mozalbete de pocos meses tomara el sol, pero el mozalbete es blanco, como un vaso de leche porque la madre de la Xufi se cree que a los niños, no les ha de tocar el sol hasta los 23 meses.
El Oriol, el marido de la Xufi, querría que su niño vistiera deportivamente (ya que no se encuentra en la edad de vivir deportivamente, como es mandado) pero el niño es un manojo de lacitos, y plieguecitos y almidones,  porque este es el gusto de la madre de la Xufi.
A Oriol le gustaría que su hijo se comiera aquellas rebanadas de pan que fueron la base de su exuberáncia física hace 25 años, pero el niño sólo puede comer puntitas de melindros y galletas, por prescripción de la abuela.
Al marido de la Xufi le gustaría lanzar a su hijo de cabeza a la piscina que tiene la abuela, para que aprendiese pronto a nadar y a luchar por su vida, pero la abuela se opone terminantemente porque la piscina es suya, y el mozalbete también ( o al menos así lo piensa).
El Oriol estudia una determinación a tomar, tirará a la piscina a su suegra, aprovechando la circunstancia que la buena señora no sabe nadar; ¿o se limitará a raptar a su hijo para irse a vivir con él a cualquier remoto e indescubrible lugar?
El problema es evidente. Y lo peor es que a la Xufi le gusta mucho que su madre haga de madre del niño.
Esto le permite perseguir a los transeúntes con el 850 y perseguir "bridges" y banquetes  con las amistades.
Pero el Oriol no se resigna a esto de estar casado ( de una manera un poco extraña, esta es la verdad)
con la abuela de su hijo.Y ya veréis como termina la cosa.Tenemos la sospecha, y la esperanza, que se termuinará mal para la abuela.

¡Que gracia tenía escribiendo y dibujando Joaquín Muntanyola!
Desde Valencia con cariño, Montserrat  Llagostera Vilaró
  

sábado, 3 de mayo de 2014

ELLA


 DIUMENGE 4 DE FEBRER 2014

BON DÍA:
Ella va ser la meva llum, perque amb va deixar neixer.
Ella va ser la meva mestre, perque amb va ensenyar molts valors.
Ella va ser un dels amors de la meva vida, perque amb va estimar.
Ella va ser la meva mare!
Aquests peuquets els va fer ella quan jo estava en estat del fill més jove i el tapete també es fet per ella.
FELIÇ DÍA DE LA MARE!!!!
Desde Valencia amb carinyo

BUENOS DÍAS
Ella fue mi luz, porque me dejó nacer.
Ella fue mi maestra, porque me enseñó muchos valores.
Ella fue uno de los amores de mi vida, porque me quiso.
¡Ella fue mi madre!
Estos peuquitos los hizo ella, cuando yo estaba en estado del hijo más joven y el tapete también está hecho por ella.
FELIÇ DÍA DE LA MADRE!!!!
Desde Valencia con cariño, Montserrat Llagostera Vilaró.

viernes, 2 de mayo de 2014

EL TEMPS PASSA DEPRESSA -ELTIEMPO TRANSCURRE DEPRISA

FOTOGRAFIA QUE HE HECHO ESTA MAÑANA EN LA HORA QUE MARCA EL RELOJ

DISSABTE 3 MAIG 2014
De bon matí escric aquesta entrada, encare no s´actualitzat la data del blog.
Matino perque les horas amb passant volant.
La ment després de dormir bé, está molt despejada.
Tinc tantes coses que fer, que gairebé no tinc temps per escriurer en el blog. I tant que m´agrada!
Amb aquest silenci, vaig programanme les coses que vull fer mentres va transcurrin el día, que en són moltes i comque tampoc vull estresarme, amb dic a mi mateixa :"Montserrat fins on arrivis"
Tinc la costum de prioritzar les coses més importans.

Mentres estic escrivint, els gatets que son matiners, van pasejant per el pis, aci teniu en Crispin.
Ara en vaig a posar en marxa, a buscar el diari i el pa, a fer coses i procuran ferles amb alegría, perque aixis la feina es més agradable i no es fa pesada, i fins i tot surt més ben feta
Vos desitjo un cap de setmana plé de PAU, AMOR I ARMONIA, desde Valencia amb carinyo.

SÁBADO 3 DE MAYO 2014
De buena mañana escribo esta entrada, aún no se ha actualizado la fecha del blog.
Madrugo porque las horas me pasan volando.
La mente después de haber dormido bien, está muy despejada.
Tengo tantas cosas que hacer, que casi no tengo tiempo para escribir en el blog ¡Y tanto que me gusta!
Con este silencio voy programándome las cosas que quiero hacer mientras va transcurriendo el día, que son muchas y como tampoco quiero estresarme, me digo a mi misma "Montserrat hasta donde llegues".
Tengo la costumbre de priorizar las cosas más importantes .
Mientras estoy escribiendo, los gatitos que son madrugadores, se pasean por el piso, más  arriba tenéis a Crispin.
Ahora me voy a poner en marcha, a buscar el periódico y el pan, a hacer cosas y procurando hacerlas con alegría, porque así la faena se hace más agradable y no se hace pesada, y hasta sale mejor hecha.
Os deseo un fin de semana lleno de PAZ, AMOR Y ARMONIA, desde Valencia con cariño.